Madame Bovary, el lloro i la recerca d’un fantasma

Una nit, en un ball de províncies, un jove va veure ballar una dona trista, la vídua del doctor Pradier, que ballava d’una manera poc elegant i semblava fora de lloc entre la gent adinerada. No era especialment bonica, ni especialment interessant, però alguna cosa en la seva manera de girar entre la gent li va fer pensar: «Aquí hi ha una història de desgràcia». Es diu que aquesta imatge –una dona normal en un entorn que la superava– va quedar gravada a la seva ment. Molts biògrafs de Gustave Flaubert consideren que aquell fantasma del ball –trenta anys després– va ser el germen d’Emma Bovary.

Aquella dona trista del ball no va ser l’única inspiració. La trama de Madame Bovary també es va nodrir d’un escàndol real: la història de Delphine Delamare, una jove normanda que, com Emma, es va casar amb un metge de poble, va acumular amants i deutes, i finalment es va suïcidar amb arsènic als 27 anys. Flaubert coneixia aquest cas, que circulava per la premsa local, i hi va trobar el combustible perfecte per a la seva crítica a la burgesia provincial. Però ell sabia que «la poesia és una planta lliure; creix on no la sembres. El poeta no és altra cosa que el botànic pacient que puja les muntanyes per anar a collir-la». I Flaubert va ser, sobretot, un botànic pacient.

Convertir aquella història en literatura li va exigir cinc anys de treball titànic. S’aixecava cada matí i, en el seu estudi de Croisset, cridava les seves frases en veu alta davant del riu per comprovar-ne la sonoritat. Si la música no funcionava, la reescrivia. Arribava a passar una setmana sencera per escriure una sola pàgina, obsessionat per le mot juste, la paraula exacta. Per a ell, «tot el talent d’escriure consisteix, al cap i a la fi, en l’elecció de les paraules». No es tractava només de dir el que passava, sinó de trobar la frase que fos tan inseparable de la idea «com el cos de l’ànima».

Quan finalment es va publicar per lliuraments, l’Estat francès va dur Flaubert als tribunals acusant-lo d’ultratge a la moral pública. Va estar a punt d’anar a la presó. Durant el judici, els seus lletrats van defensar la moralitat de l’obra, i ell va pronunciar aquella frase que s’ha fet llegendària: «Madame Bovary, c’est moi». I és que, malgrat basar-se en Delphine, Flaubert va bolcar en Emma la seva pròpia ànsia de romanticisme, el seu avorriment per la mediocritat burgesa i la seva capacitat de patir per ficció. Sempre havia cregut que «un infinit de passions pot cabre en un minut». Per això va trigar cinc anys: perquè cada minut d’Emma contingués l’infinit.

Flaubert no va buscar l’èxit amb Madame Bovary. En una carta va escriure: «L’èxit és una conseqüència, no un objectiu». I, tanmateix, la conseqüència va arribar. El judici el va convertir en un best-seller i la posteritat l’ha consagrat com un dels grans mestres de la novel·la moderna. Però Flaubert no es va aturar aquí. Trenta anys després d’Emma Bovary, va continuar aplicant el mateix mètode implacable.

El 1876, mentre escrivia Un cor senzill –la història de Félicité, una serventa que concentra tota la seva capacitat d’estimar en un lloro anomenat Loulou–, Flaubert va anar al Museu d’Història Natural de Rouen i va demanar que li deixessin un lloro dissecat. El va col·locar damunt la seva taula de treball a Croisset i, tres dies després, va escriure a la seva neboda Caroline: «Actualment, escric davant d’un “amazones” que tinc sobre la meva taula, amb el bec una mica de costat i mirant-me amb els seus ulls de vidre». El detall és revelador: Flaubert descriu el lloro dissecat mirant-lo a ell mentre escriu. Una inversió de mirades que revela la seva obsessió per la precisió i la seva capacitat per animar els objectes fins a convertir-los en personatges.

Després de la mort de l’escriptor, però, el lloro va adquirir una segona vida. Avui dia hi ha dos lloros dissecats que reclamen ser el veritable Loulou: un a la cambra natal de Flaubert a Rouen i l’altre a la seva casa de Croisset. La investigadora Brigitte Le Juez va descobrir que tots dos museus van demanar al Museu d’Història Natural el lloro original, i que el museu els va deixar triar entre els cinquanta exemplars que tenia a la col·lecció. Cap dels dos es pot certificar com l’autèntic.

Aquest misteri va inspirar el 1984 una novel·la extraordinària: El lloro de Flaubert, de l’escriptor anglès Julian Barnes. El protagonista, Geoffrey Braithwaite, és un metge jubilat obsessionat per Flaubert que investiga quin dels dos lloros és el veritable. Però la recerca del lloro és una cortina de fum. A mesura que avança la novel·la, descobrim que Braithwaite té una història pròpia: la seva dona es va suïcidar després d’una vida d’infelicitat. La seva obsessió per Flaubert és, en realitat, una manera d’evitar el dolor de la seva pròpia pèrdua.

Barnes juga amb un paral·lelisme fascinant. Braithwaite és un metge que busca el lloro de Flaubert, igual que Charles Bovary –el metge de Madame Bovary– no va saber veure la infelicitat de la seva dona. I si Flaubert va dir «Madame Bovary sóc jo», potser Braithwaite, en certa manera, també és Flaubert. O potser tots els que ens acostem a un escriptor per intentar comprendre’l acabem descobrint, en realitat, alguna cosa sobre nosaltres mateixos.

Potser tenia raó Flaubert quan afirmava: «Per tenir talent, cal estar convençut que se’n posseeix». I n’estic segur que ell, cridant frases davant del Sena o observant un lloro d’ulls de vidre mentre escrivia, ho estava.