Sobre vencedors i vençuts

Quan, després de la batalla del Marne, li preguntaven al mariscal Joffre qui n’havia estat realment el vencedor (perquè alguns atribuïen el mèrit al general Gallieni), Joffre responia amb humilitat i astúcia: «No sé qui la va guanyar, però sí que sé qui l’hauria perduda si hagués sortit malament». Diuen que la història l’escriuen els vencedors; de fet, no sé qui ho va dir, però el que sí que puc assegurar és que Winston Churchill va reblar el clau quan el 1948, al Parlament Britànic, va afirmar: «Pel que fa a mi, crec que serà molt millor deixar el passat a la història, sobretot perquè tinc la intenció d’escriure aquesta història jo mateix». I ara, més que mai, sabem perfectament que els que guanyen són sempre els que dominen el relat. Ningú pot guanyar una guerra si el resultat ja està escrit per l’altre bàndol des del principi.

Però el relat no és estàtic. Com diu Ferran Sáez Mateu, «cada època té el seu horitzó moral, és a dir, allò que una societat considera acceptable, inevitable o impensable». Avui, aquest horitzó i el monopoli de l’escriptura de la història trontollen. Com deia Umberto Eco, les noves tecnologies no suprimeixen les anteriors, sinó que les transformen. En l’era de la sobreinformació, el relat ja no s’escriu només des dels parlaments o els quarters generals, sinó des de milions de dispositius que qüestionen la versió oficial en temps real. Si abans la història era el privilegi d’uns pocs vencedors asseguts a les taules de negociació, avui és un mosaic fragmentat de veritats i contrapunts. Ja no som només els lectors d’una història imposada, sinó els testimonis –i potser els jutges– d’un passat que s’escriu mentre succeeix. Mai havíem tingut tanta informació visual, però mai ens havia costat tant saber què és veritat. Vídeos manipulats amb IA o imatges de videojocs passades per reals fan que el relat, lluny de ser escrit pels vencedors, sigui un camp de batalla on la veritat sovint és la primera víctima.

Napoleó deia que la política dels estats la dicta la seva geografia. Ho veiem avui a Ucraïna, a Gaza o a l’Iran: la geografia encara dicta les guerres, però el relat ja no espera al final del conflicte per ser escrit. En un món de milions de càmeres, la versió del vencedor conviu –i sovint perd la batalla– contra la crònica crua i immediata de les víctimes, en una lluita on la veritat és més fragmentada que mai.

Al capdavall, per molt que el relat es dispersi en milions de pantalles, la realitat física de la geografia continua sent implacable. Com recordava Joffre al Marne, les victòries poden tenir molts pares i el seu relat pot ser objecte de disputa, però el pes del fracàs i de les vides perdudes sobre el mapa sempre tindrà un responsable real. Potser la història ja no la dicten només els vencedors, però les cicatrius de la terra continuen recordant-nos que, més enllà de qui l’escrigui, la història és, per sobre de tot, el preu que paguem per les nostres fronteres.