Alfabetització digital

L’escriptor Douglas Adams, autor de La Guia galàctica per a autoestopistes, resumia la nostra relació amb el progrés en tres lleis: tot el que existeix quan naixem ens sembla normal; el que s’inventa entre els quinze i els trenta-cinc anys, revolucionari; i el que arriba després d’aquesta edat, una amenaça contra l’ordre natural. La normalitat, doncs, no és més que una qüestió de perspectiva generacional.

Aquesta manca de referents es fa palesa davant de situacions inèdites: sense experiència prèvia, ens és difícil distingir entre un procés habitual i un senyal d’alarma. Arthur C. Clarke ho enuncià així: «qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia». I el perill és que, quan tractem la tecnologia com a màgia, deixem de qüestionar-la. Acceptem com a normals crisis personals o socials perquè no en coneixem d’altres, i confonem la gravetat d’un incident amb el funcionament previsible del món.

Aquest fenomen es fa especialment evident amb les noves tecnologies, com la intel·ligència artificial. Hi entrem com a passatgers ingenus: acceptem resultats sense saber si són assoliments o errors sistèmics. Una resposta errònia pot semblar un tret del sistema, i una fuita de privacitat, el preu inevitable del progrés. Sense un full de ruta clar, la capacitat crítica es dilueix i normalitzem disfuncions que, en qualsevol altre àmbit, ens farien saltar totes les alarmes.

Aquesta passivitat contrasta amb la relació que teníem amb tecnologies com el cotxe. Fa poc, conduir implicava un mínim de coneixement tècnic: comprovar l’oli, interpretar el motor, canviar una roda. Avui, en canvi, som usuaris d’interfícies polides que amaguen la complexitat sota el capó digital. Hem delegat tant el control que, quan falla l’engranatge, ens manca la base per entendre per què s’ha truncat el viatge.

Aquesta pèrdua de coneixement pràctic ens deixa desprotegits: sense nocions bàsiques, no podem fer el manteniment preventiu de la nostra seguretat i privacitat. L’alfabetització digital, llavors, va molt més enllà de saber prémer botons: implica entendre els mecanismes darrere la pantalla per deixar de ser passatgers passius.

Només amb una base mínima podem discernir quan el sistema crema –per biaixos algorísmics, desinformació o abús de dades– i quan funciona correctament. Educar-nos tecnològicament és l’única manera d’evitar acceptar amb ingenuïtat situacions que posen en risc la nostra autonomia, i és el que ens permet recuperar el control sobre què estem disposats a considerar normal.

Com deia Van Gogh: «La normalitat és com un camí pavimentat: és fàcil de caminar, però no hi creixen flors». En el món digital, sense la incomoditat de qüestionar el terreny, mai no podrem fer brotar una consciència crítica.

iPhoto Quim Curbet