La vida secreta de les coses

A vegades, quan dormo fora de casa, m’imagino els meus objectes il·luminats per la llum tènue que es filtra per les finestres. Els llibres més o menys ordenats en les lleixes, els bolígrafs en el calaix de l’escriptori, els llapis de colors en un pot de ganxet que va fer la meva mare, el meu propi llit que potser aprofiten els gats per dormir. Tot dorm, tràgicament o feliçment, perquè jo no hi soc. Aquesta absència em capbussa en una mena de melangia íntima, gairebé còmplice: els objectes adquireixen una vida secreta quan ningú els observa.

No es tracta, però, d’una vida que ells tinguin per si mateixos, com si fossin petits actors d’una obra clandestina. És una altra cosa. És com si, en absentar-me, jo em buidés prou per poder, finalment, veure’ls sense la pressa de la funció, sense la tirania de l’ús. William Wordsworth ho va escriure en un vers immortal del seu poema Tintern Abbey: «We see into the life of things» («Veiem dins la vida de les coses»). Però ell no ho deia d’una habitació buida, sinó d’un bosc, d’un riu, d’un paisatge. Deia que, quan el cos es calma, quan la respiració i la sang gairebé se suspenen, l’ànima esdevé viva i podem veure dins la vida de les coses. Jo, des del llit d’un hotel, no tinc cap visió mística. Però potser la melangia que sento és l’ombra moderna d’aquella certesa romàntica: que les coses tenen una vida profunda, i que només la nostra absència –o el nostre silenci– ens permet de pressentir-la.

El silenci de la llar, habitat pel ronc profund dels gats i l’ombra oscil·lant de les cortines, sembla un altre idioma que només ells comprenen. Quan retorno, l’endemà, tot està igual, però diferent, com si haguessin viscut un petit viatge sense mi. Potser per això, quan obro la porta, sento que els demano perdó per la meva absència.

Suposo que tot això és alguna cosa semblant a imaginar-te el món sense tu. No el món sencer, és clar, sinó aquest racó minúscul i delimitat que és la teva habitació, els teus llibres, la cadira on deixes la roba a mitges. Perquè, al capdavall, un mateix no és més que l’ombra que projecta sobre les coses que l’acompanyen. I quan un se’n va, les ombres s’esborren. Llavors les coses recuperen una mena de dignitat innocent, com si respiressin alleujades en no haver de complir cap funció per a ningú.

El teòric Bill Brown, que l’any 1999 va batejar aquesta inquietud amb el títol exacte de “The Secret Life of Things”, ho plantejava d’una manera gairebé inversa a la meva melangia. Deia que un objecte normal i corrent –un llapis, una cadira, un llibre– és invisible mentre funciona. Només quan deixa de ser útil, quan es trenca, quan el perdem o quan ens n’allunyem, aleshores esdevé una “cosa”: una presència muda, carregada d’una vida que no li havíem demanat. I jo penso que té raó. Perquè aquesta respiració alleujada que imagino en els meus objectes no és més que l’altra cara d’aquesta veritat: quan no hi soc, ells deixen de ser “els meus llapis”, “els meus llibres”, “el meu llit”. Simplement són. I en aquesta suspensió de la funció, emergeix la seva dignitat muda.

Potser per això fa certa por, aquesta imatge: perquè revela que el muntatge del nostre jo és fràgil, que depèn d’una mirada constant. Quan no hi som, l’habitació no ens enyora. Simplement és. I en aquesta placidesa indiferent, hi ha alguna cosa d’alliberament i alhora de vertigen. Com si el món pogués perfectament prescindir de nosaltres, però nosaltres, en canvi, no poguéssim deixar de tornar-hi.

Imaginar-te aquestes coses és com tornar a veure Que bonic que és viure en sessió contínua. Però sense el final feliç, ni l’àngel, ni la campaneta que repica. Només la part de dins del mirall, aquella estona en què George Bailey descobreix un món on ell mai va existir. Wordsworth buscava la fusió amb la natura com una gràcia; Brown, en canvi, l’analitzava com un mecanisme material. Però jo, des d’aquest llit d’hotel, només sento una cosa: que la vida secreta de les coses no és ni espiritual ni analítica. És, simplement, la vida del món quan nosaltres no hi som per interpretar-la. I aquesta indiferència no és cruel. És, potser, l’única forma honesta de la realitat.

Jo faig el mateix des de la llunyania: miro cap al meu poble, cap a la finestra de la casa, i penso que allà tot continua igual. Els llibres continuen drets, els gats ronden, el pot de ganxet continua abraçant els llapis. I en aquesta igualtat absoluta hi ha una pau estranya, gairebé fràgil. Perquè, al fons, no cal que res s’esfondri per adonar-te que ets prescindible. N’hi ha prou amb veure com el món continua endavant, impassible, com un televisor encès en una habitació buida o una nevera que gemega al fons de la cuina.