A la recerca del fuet perdut

William Shakespeare deia que «estem fets de la mateixa matèria que els somnis, i la nostra petita vida s’acaba amb un son». És una imatge que sempre fa fortuna a l’inici d’un article, però jo sempre he pensat que, en realitat, som fets de records. Els somnis són volàtils, s’esvaneixen en obrir els ulls i sovint es perden en la boira del matí. En canvi, la memòria és més perdurable; és el teixit sòlid que sosté qui som. No som allò que voldríem imaginar en la ficció de la nit, sinó la suma exacta de tot el que hem viscut, guardat i que encara batega dins nostre.

Aquesta arquitectura del passat no és estàtica; es reconstrueix cada vegada que girem la vista enrere. Un paisatge de la infantesa, una conversa a mitja veu o el tacte d’una mà oblidada configuren els fonaments de la nostra identitat de manera molt més profunda que qualsevol anhel futur. Si els somnis ens projecten cap a l’absent, són els records els que ens lliguen al present i ens defineixen davant el mirall. Sense ells, seríem fulles en blanc, cossos buits sense història. És precisament en aquesta col·lecció d’instants en què rau la clau de tot plegat.

Quan arriben les primeres calorades sempre sorgeix dintre meu com una mena de baf que em retorna als estius de la meva infantesa, entre la badia de Sant Feliu de Guíxols i la de Sant Pol, són uns records edènics, sempre blaus en el record, fixats en la retina com una postal immutable. Aquells dies llargs no pertanyen al món de les quimeres shakespearianes; tenen la textura de la sorra calenta, el gust de la sal a la pell i la llum daurada d’un temps on el futur encara no feia mal. Són aquests escenaris de la Costa Brava els que em tornen a ancorar a la terra i em recorden d’on vinc quan el present es torna massa sorollós.

Però, com tot, els records també sembla que tinguin vida pròpia i els agrada més passejar-se per paisatges d’aquarel·la que per les imatges fixades amb tiosulfat d’amoni. El pas dels anys actua com un dissolvent que difumina els contorns massa nítids de la realitat, substituint la precisió química del laboratori per la calidesa dels tons pastel. La memòria no funciona com un arxiu de plaques de vidre o negatius impertorbables, sinó com un pintor impressionista que tria quina llum magnificar i quina ombra suavitzar. Reinterpretem la infantesa a Sant Feliu no pas com va ser exactament, sinó com necessitem recordar-la: un refugi on els colors, les olors i els gustos mai no perden la vivor.

La meva àvia sempre deia que de molt n’hi ha massa, menys de la resta que n’hi ha poc i –afegia ella– «Pel que fem aquí, ni que mai ens treguin». Amb ella anàvem sovint a comprar queviures a una botiga que hi havia a prop i que es deia “L’Empordanesa”. Si féssim la impossible comparació de l’Empordà amb Rússia, veuríem Sant Feliu de Guíxols com una mena de Vladivostok a l’altra punta de Sibèria. Però la dona que regentava l’establiment provenia d’un poble vinícola de més amunt i l’anomenaven amb aquest gentilici tan exòtic.

Aquell establiment, petit i una mica fosc, feia olor de verdures fresques –o no tan fresques– que provenien d’algun hortolà de la vall d’Aro, i també exhalava una mica de ferum de vi de bota, un vi originari del poble empordanès de la propietària, aspre i potent, que tacava els gots de vidre gruixut i encenia les converses dels clients habituals. Darrere del taulell de fusta gastada, l’Empordanesa despatxava amb una parsimònia sàvia, aliena a les presses del món exterior, mentre la meva àvia i ella intercanviaven complicitats i trossos de vida en cada transacció. Aquella botiga no era només un punt de proveïment, sinó un santuari d’aromes on es condensava l’essència d’un temps i d’uns personatges irrepetibles que anaven pastant la matèria primera de la meva memòria.

Però de tot allò n’ha quedat una recança, un gust fossilitzat en el fons del meu paladar, el gust d’un embotit –un fuet o llonganissa, o fuet-llonganissa– amb el que ens proveïa la mestressa i que no he tornat mai a trobar enlloc. Potser aquell gust, fort i especiat, només existeix en els meus records i ara seria impossible reconstruir-lo. Probablement, aquells ingredients ja no s’utilitzen o simplement no estan autoritzats per les autoritats sanitàries competents. Les mateixes que en un moment donat van obligar a canviar el nom del licor de color verd que es produïa a la localitat: d’“Estomacal Bonet” a simplement “Licor Bonet”.

Avui, el licor Bonet es continua destil·lant, però amb etiquetes regulades i el fuet d’aquella botiga s’ha convertit en un mite inabastable, prohibit per la burocràcia del present. Si Marcel Proust va trobar tot el seu passat en el gust d’una magdalena mullada en te, jo continuo buscant la meva infantesa en el record d’aquell embotit impossible. Les lleis sanitàries poden canviar les fórmules, però no haurien de tenir jurisdicció sobre els paisatges d’aquarel·la de la nostra memòria. L’Empordanesa ja no existeix –ara crec que hi ha una botiga de bicicletes– i el Vladivostok de la meva infantesa és un oasi fixat en el blau de les badies guixolenques. Shakespeare s’equivocava: la nostra petita vida no s’acaba amb un son, sinó que batega amb la recerca constant d’aquell gust perdut.