Entre l’aire i el fang

Pere Vives Vich, nascut el 1858 a Igualada, representa l’esperit d’una modernització tècnica que va marcar profundament la següent generació de la seva pròpia nissaga. Enginyer militar de formació, va guanyar reconeixement gràcies a la seva mentalitat reformista i una visió de futur recolzada en la lògica científica. A cavall dels segles XIX i XX, Vives va entendre que el progrés civil i l’estratègia passaven pel domini de l’espai aeri. El seu llegat uneix la disciplina amb una curiositat insaciable, un nexe familiar basat en la ment analítica que més tard heretaria el seu nebot.

La seva gran fita va ser fundar l’aeronàutica militar a Espanya. Després d’haver viatjat per Europa per estudiar els nous corrents de la ciència, va impulsar el Servicio de Aerostación a Guadalajara introduint globus i dirigibles. L’any 1913 va esdevenir el primer cap de la nounada Secció d’Aviació, consolidant una estructura que va canviar la navegació del país. Ell mateix va ser el primer espanyol a volar com a observador en un aeroplà el 1909, el mateix any que Joan Olivert feia el primer vol pilotat a Paterna, inaugurant un somni de modernitat que la seva família defensaria des de fronts oposats.

Més enllà de les casernes, Pere Vives Vich compartia amb la seva família una pulsió profundament culta, connectada amb la Renaixença. Definit com “el més civil dels militars”, va ser ministre de Foment el 1923. Però el final de la seva vida va anticipar la desfeta familiar provocada pel conflicte de 1936. Refugiat a la legació de Noruega a Madrid per protegir-se de les tensions de la rereguarda, va morir l’any 1938, obrint la porta al tràgic èxode republicà que agafaria el seu mateix cognom com a blanc de la repressió totalitària a Europa.

Tal és el cas del seu nebot, Pere Vives i Clavé, que va recollir aquest mateix testimoni intel·lectual de l’oncle per enfrontar-se a una Catalunya xocada pels feixismes. Professor de matemàtiques i filòleg poliglot nascut a Barcelona, compartia amb l’enginyer militar la passió per la precisió exacta dels números i el compromís amb una elit cultural republicana i cosmopolita. La Guerra Civil, de la mateixa manera que va tancar els ulls de l’oncle en un refugi diplomàtic, va estroncar de cop la seva docència i el va empènyer a l’exili.

L’any 1939, aquest fil de resistència cultural va continuar bategant en el fang dels camps de refugiats francesos com el d’Agde. De la mateixa manera que l’oncle buscava el progrés mitjançant l’enginyeria, el nebot va protegir la dignitat humana teixint una amistat indestructible amb el poeta Agustí Bartra. La seva correspondència epistolar des dels camps és el testimoni desesperat de com la ment científica i humanista dels Vives lluitava per sobreviure a la desolació d’una Europa que es descomponia a les portes de la Segona Guerra Mundial.

El destí d’aquesta nissaga es va extingir finalment al camp de concentració nazi de Mauthausen-Gusen, on el nebot va ser deportat i, poc després, assassinat l’any 1941 amb una injecció de benzina al cor a la infermeria del camp. En aquell infern de pedra, la seva ment matemàtica —l’herència invisible del seu oncle— i la seva fortalesa moral van ser un far absolut de dignitat humana. Tot i que el seu cos es va evaporar per les xemeneies del crematori, la seva veu íntima i el seu record es van negar a desaparèixer en el silenci de l’oblit.

És precisament a partir d’aquesta mort que neix un dels llegats més potents de la memòria històrica catalana. El seu gran amic de captiveri, Joaquim Amat-Piniella, es va inspirar directament en la personalitat i el tràgic final de Vives per donar vida al protagonista de la seva novel·la cabdal K. L. Reich. L’impacte d’aquest personatge i l’estremidor corpus original recuperat per l’editorial Club Editor sota el títol de Cartes des dels camps de concentració van actuar anys més tard com el motor indispensable que va empènyer Montserrat Roig a trencar definitivament el silenci del franquisme amb la seva recerca històrica Els catalans als camps nazis.

La història dels Vives dibuixa un arc biogràfic tan paradoxal com corprenedor, una paràbola perfecta de la meitat del segle XX europeu. Comença a l’altitud neta dels primers aeroplans concebuts per l’oncle com a eines de progrés futur, i s’enfonsa en el fang d’uns camps on el feixisme va utilitzar la tecnologia per a l’extermini industrialitzat de la intel·lectualitat. Tanmateix, la trajectòria compartida d’aquest cognom ens demostra que la barbàrie no va guanyar la batalla final. Allà on la ciència militar de l’oncle va haver de capitular davant la guerra, el record del nebot van acabar trobant el seu propi enlairament a través de la memòria col·lectiva del seu poble.

Josep Arnal, Ferran Planes, Pere Vives i Joaquim Amat-Piniella formant part d’una Companyia de Treballadors Estrangers al camp de Lening | Foto: Arxiu Comarcal del Bages / Fons Joaquim Amat i Piniella.