Fe de vida

La fe és la creença, confiança o seguretat plena que es té en algú, en una idea o en una deïtat, mantinguda de ferm sense la necessitat de comptar amb proves fefaents o evidències empíriques. En l’àmbit religiós, representa l’adhesió personal i espiritual a uns dogmes o forces divines, sovint considerada com una virtut o un do. Fora d’aquest context, hi pot haver bona fe i mala fe, i en francès és un mot que sona exactament igual que “fetge”. En la majoria de les llengües d’arrel llatina prové del llatí fides i es diferencia de la raó perquè es basa en la certesa interior, l’experiència pròpia o l’autoritat moral, i no pas en la lògica científica.

La vida no és una qüestió de fe, ni una dada estadística. La vida és fer cua per intentar demostrar que encara ets viu, amb el DNI a la mà i l’ànima en hibernació, mentre el rellotge avança tan lent que gairebé el sents agonitzar i observes com els ulls dels altres esperen pacientment el mateix miracle gris. Al final, quan et toca, et posen el segell, el funcionari de torn ni et mira, no has guanyat res: només has evitat que et donin per mort. Hi ha moltes formes de vida, però mai m’acostumaré del tot a la vida administrativa, on viure és un tràmit i morir l’única gestió que ningú no et pot fer repetir. Aquest engranatge no vol que siguis feliç, només vol que siguis verificable. I tu ho ets, malgrat tot. Fins al pròxim certificat.

El papa Lleó XIV diu que «la manca de fe sovint porta a tragèdies com la pèrdua de sentit a la vida». Suposo que la banca vaticana, quan ho considera necessari, també demana –a qui correspongui– una fe de vida, que en italià és un “certificato di esistenza in vita”, i aquí ja anem un pas més endavant, no es tracta només de demostrar que estàs viu, has de garantir que existeixes, que ets alguna cosa palpable i demostrable. Et demanen que recitis una mena de monòleg shakespearià, però en la llengua de Pirandello. Tot això que ens estalviem els d’aquí.

James Barrie, l’autor de Peter Pan, deia que la vida és una llarga lliçó d’humilitat. I és cert, perquè ens examinem cada dia, només en llevar-nos al matí passem per tota una sèrie d’experiències fisiològiques que ens posen a lloc. En obrir els ulls, ja estem signant la primera clàusula del contracte amb l’existència. El dia comença sempre amb proves pràctiques: aixecar el cos que pesa una dècada més que l’ànima i suportar l’enlluernament hipòcrita del sol. Sortir al carrer, a un món que t’exigeix donar senyals de vida i que, si vols pagar amb targeta, demostris que tens saldo. Però el pitjor arriba quan vas a un lavabo públic d’aquells que el llum s’apaga quan no detecta moviment i has de moure’t per corroborar que encara existeixes.

El papa segurament afegiria que la tecnologia també necessita fe. Jo penso que la fe tecnològica és encara més humiliant: et demana que creguis en algorismes que gemeguen amb zeros i uns, que confiïs que el teu certificat d’existència digital no es perdrà en un servidor xinès o en un centre de dades islandès. «Has de demostrar que existeixes», et diu la pantalla. I tu prems el botó taronja, i res no s’il·lumina al teu voltant. Ningú t’aplaudeix. Només un correu automàtic: «sol·licitud registrada». Barrie tenia raó: la vida és una llarga lliçó d’humilitat. Però es va oblidar d’afegir que després de cada lliçó, et fan repetir curs. I que mai no t’acaben de donar cap diploma.