Les celebracions

Aquest any 26 està ple de celebracions. Han passat set-cents anys de la construcció del monestir de Pedralbes, tres-cents dels viatges de Gulliver, dos-cents del naixement de Carlo Collodi, 175 de la mort de Mary Shelley, 150 del naixement de Pau Casals i de la mort d’Ildefons Cerdà. Fa cent anys que va morir Gaudí i cent del naixement de Blai Bonet, Josep M. Castellet, Marta Mata, Cassià M. Just, Marilyn Monroe, René Goscinny, Mel Brooks i Miles Davis, i molts altres esdeveniments més propers en el temps. Anem apedaçant la nostra memòria amb aquesta mena de records. L’eco de la història, el batec de la bellesa, pedra, paraula i mite, l’ànima del passat en l’anhel del demà.

Gulliver, Pinotxo i Frankenstein, més que personatges, són els miralls on encara avui ens mirem per entendre les nostres grandeses i les nostres febleses. Ens recorden que la imperfecció no és una tara, sinó l’origen de tota història digna de ser explicada. Són la prova que la paraula sobreviu a la carn, de la mateixa manera que la ciutat de Cerdà o les pedres de Pedralbes sobreviuen a qui les va somiar. Aquest any 26 no és només una llista de xifres, sinó el mapa d’un viatge compartit: una invitació a recollir aquests retalls de geni per cosir-ne una esperança nova. El món se’ns esmuny entre els dits, la bogeria s’imposa i el govern ens desgoverna, però intentem aferrar-nos allà on podem.

Davant d’aquest abisme que ens envolta, cada efemèride actua com una d’aquelles argolles de ferro que l’escalador troba clavades a la paret nua. Són els nostres ancoratges, els punts de seguretat per on fem passar la corda de la consciència, per evitar la caiguda lliure cap a l’oblit o el desànim. Ens hi subjectem amb força, no per quedar-nos quiets, sinó per agafar l’impuls necessari i continuar pujant, tram a tram, per la verticalitat d’un temps que ens posa a prova. Cada nom, cada centenari, és un mosquetó que ens connecta amb la solidesa d’aquells que ens han precedit i que ens permet progressar amb la certesa que no estem sols en l’ascensió.

 La nostra memòria ens cruix com una garba d’aritges, va dir Blai Bonet. Som els llibres que llegim, els espais que habitem i els acords que encara ens recorden que la pau és l’única victòria possible. Tot suma i tot conforma un univers plausible, on cada vida i cada obra són el cordam que ens lliga els uns als altres. Perquè, al capdavall, aquestes celebracions no són només un exercici de nostàlgia, sinó la nostra manera de dir que “tot ens cruix”, però que seguim aquí, amarrats a la bellesa i a la paraula, transformant el vertigen del present en el cim d’un futur que, gràcies a aquests gegants, ja no ens sembla tan llunyà.

Foto © Zelena Srec.