Autobiografia d’una cuca de llum

Clarice Lispector deia que el dijous és un dia transparent com l’ala d’un insecte a la llum. Avui, però, ja és divendres i l’insecte, de cop, s’ha fet vell. La vida d’alguns d’aquests éssers dura amb prou feines una setmana; per això, quan arriba el cap de setmana, ja és hora de començar a escriure les memòries i de signar el testament. Així, amb la urgència dels dies que s’escapen, ens adonem que l’art d’escriure no és res més que un intent desesperat de fixar la llum abans que s’apagui.

Hi ha qui pensa que escriure unes memòries és un exercici pedantesc, reservat només als grans personatges, els que destaquen en aquest món de cuques per pretendre ser cuques de llum. Però la veritat és que la foscor d’una setmana qualsevol ens iguala a tots. No cal haver guanyat batalles ni governat imperis per tenir el dret de fer balanç del propi naufragi; de vegades, la crònica dels nostres dies grisos i rutinaris amaga una èpica molt més autèntica que la dels qui brillen sota els focs artificials de la posteritat.

Un humorista francès deia que l’autobiografia continua sent la millor manera que hem trobat per dir tota la veritat sobre els altres. El conjunt de la memòria col·lectiva és la suma de moltes peces, potser precisament la peça de l’autobiografiat no és sempre imprescindible, però les altres peces que ens deixa, sí. Perquè mirar-se el melic a través de l’escriptura és, inevitablement, mirar el terra que trepitgem. 

En descriure els nostres minuts ordinaris de la setmana, no parlem de nosaltres, sinó de l’ecosistema on l’insecte ha intentat sobreviure: reflectim el ritme frenètic dels carrers, l’angoixa invisible dels qui viatgen al nostre costat al transport públic o la fredor de les pantalles que ens fan de mirall, i d’aquesta manera esdevé el retrat involuntari d’una època sencera.

En el fons, quan l’insecte vell intenta fixar la seva memòria de divendres, el que fa és obrir una escletxa en el soroll del món. Relatar els nostres dies no és un acte d’egolatria, sinó la captura d’un instant col·lectiu; és descriure com ens afecta la pressió de la productivitat, la pèrdua de la paciència o la bellesa col·lateral que encara resisteix en els racons de la ciutat. Qui escriu sobre si mateix, acaba lliurant la radiografia d’un temps que s’escapa entre els dits de tothom.

Escriure és, al cap i a la fi, buscar la transparència que demanava Lispector. En una sintonia similar, l’escriptor quebequès Pierre Karch afirma que la vertadera felicitat pertany a qui conserva el record viu de les seves experiències més intenses, perquè «no hi ha felicitat sense memòria».

Malgrat tots els avenços tecnològics que ens faciliten i ens compliquen la vida, la memòria, al cap del temps, és el que queda escrit. Perquè no s’esvaeixi, cal l’esforç de fixar-la sobre el paper, superant la mandra o l’orgull de pensar que el nostre relat no importa. Deixar la pàgina en blanc és condemnar-se a l’oblit, una foscor molt similar a la que avui amenaça les cuques de llum de Catalunya, cada vegada més absents de les nostres nits d’estiu per culpa del soroll i les llums artificials. De la mateixa manera que el paisatge perd la seva brillantor, nosaltres perdem la nostra història si no la relatem. Escriure és resistir; és fer que la llum torni a travessar, contra tot pronòstic, les ales de l’insecte.