El préstec de l’estiu

El sonet XVIII de William Shakespeare diu en el seu quart vers que «el préstec de l’estiu té un termini massa curt» –And summer’s lease hath all too short a date–; ara potser escriuria que el termini és una mica més llarg. L’estiu continua i continua com aquell conillet de les piles Duracell. Aquesta dilatació estacional, lluny de ser una benedicció poètica, s’ha convertit en la crònica d’un canvi climàtic evident. 

Avui, la tardor ja no reclama el seu lloc a temps, i els versos de Shakespeare ressonen més aviat com l’enyorança d’un equilibri perdut. Els dies mantenen una lluminositat tossuda que es resisteix a declinar, com si el temps hagués contret un deute permanent amb el sol, i la gent continua passejant pels carrers amb calça curta i samarreta de platja.

Si ara rellegim un altre sonet, el 73, on el poeta s’emmirallava en «les fulles grogues, o cap, o poques, que pengen d’aquelles branques que tremolen contra el fred», la metàfora ens sembla llunyana. La tardor que descrivia el bard de l’Avon, lligada a la vellesa i al recolliment, s’ha desplaçat en el calendari. El fred ja no arriba quan toca, i la natura es veu obligada a fingir una joventut artificial que esgota els nostres boscos, convertint aquells «cors en ruïnes» que ell descrivia en un paisatge desorientat i assedegat.

Per altra banda, tothom cada vegada viu més i els símptomes externs de la vellesa es dilueixen, però les xacres treballen per dins. Aquesta joventut cosmètica i impostada que exhibim com a societat amaga, en el fons, una decadència silenciosa molt similar a la d’aquest clima trastocat. Com en un mirall de doble fons, l’allargament artificial de la vida –igual que aquest estiu que no vol morir– sovint només serveix per dilatar la degradació interna.

Aquesta paradoxa m’evoca inevitablement la foscor del cinema negre, concretament una escena magistral d’En un lloc solitari. En ella, un Humphrey Bogart exhaust, escolta els versos del Sonet 29 de Shakespeare: «Quan, caigut en desgràcia davant la fortuna i els ulls dels homes, ploro tot sol la meva condició de pària...». Com el personatge de Bogart, l’home modern habita avui un lloc solitari i desconnectat dels cicles naturals, atrapat en una pròrroga constant.

Ens hem entossudit a estirar el termini dels nostres dies i de les nostres estacions, oblidant que la bellesa del text de Shakespeare residia, precisament, en la seva caducitat. En voler esborrar la tardor de la pell, no hem fet el nostre estiu més etern; simplement l'hem tornat artificial. Potser ens caldria recordar el que escriuria el bard a El rei Lear: «Els homes han de saber esperar per fugir d’aquest món igual que per venir-hi. Tot ha de madurar». En lloc de fixar-nos en un agost perpetu, la saviesa rau a acceptar el cicle sencer, a aprendre a habitar i a lluitar contra el canvi climàtic i contra el del nostre cos, però amb dignitat, acceptant el noble i necessari refredament dels nostres propis dies.

iPhoto Quim Curbet.