Et demano perdó per la bellesa

Potser la bellesa és tot allò que és bonic i no sabem per què. En una època obsessionada a mesurar-ho, analitzar-ho i etiquetar-ho tot, l’estètica pura es resisteix a ser tancada en una fórmula. Un objecte, una mirada o una melodia ens captiven abans que puguem trobar els arguments per justificar-ho. Aquesta incapacitat d’explicar el motiu de la nostra fascinació és el que fa que l’experiència estètica sigui tan humana i lliure. La bellesa comença exactament allà on s’acaben les explicacions.

La bellesa és efímera i també relativa. El nostre concepte de bellesa acaba sovint allà on comença el concepte de l’altre. Aquesta frontera, lluny de ser un límit, és el que ens allibera de la tirania dels cànons universals i preestablerts. Si el que em commou a mi deixa indiferent a algú altre, la bellesa no perd el seu valor; al contrari, esdevé una veritat íntima i inalienable. En l’instant en què acceptem que l’estètica no és una ciència exacta ni una veritat compartida per tothom, aprenem a valorar-la pel que realment és: un refugi personal, un llamp que ens travessa de forma única i que no necessita el consens de ningú per tenir sentit.

Tot depèn del color del vidre amb què es mira; sobre gustos no hi ha disputes; tants caps, tants barrets. La saviesa misteriosa de les frases fetes ens ho intenta explicar sempre a la seva manera i en totes les llengües de Babel: beauty is in the eye of the beholder; la beauté est dans l’œil de celui qui regarde; non è bello ciò che è bello, ma è bello ciò che piace. Al cap i a la fi, la bellesa no necessita cap regla universal perquè es multiplica en la mirada de cadascú de nosaltres.

Tot allò que considerem “bell” també ens sembla automàticament que ha de ser “bo” per naturalesa i ho desitgem posseir. Però hi ha moltes coses belles que no podrem posseir mai i que, de fet, ni ens ho plantegem, i també hi ha moltes coses bones que no entren en la nostra definició de bellesa. Aquesta escletxa ens demostra que la bellesa no es pot comprar, ni tancar en una caixa, ni retenir per sempre. Un capvespre, el cant d’un ocell o el somriure d’un desconegut ens colpegen precisament perquè són lliures. Aprendre a admirar sense la necessitat de posseir és, potser, el grau més alt de maduresa espiritual; és acceptar que el món no ens pertany, però que tenim la sort infinita de poder-lo contemplar.

A la poesia grega, el concepte de la bellesa té un recorregut extraordinari. Els grecs van inventar el terme «kalokagathia» (la unió perfecta entre el que és bell, kalos, i el que és bo, agathos). Mentre que a l’antiguitat es cantava a la bellesa dels herois o dels cossos perfectes sota la llum del sol, els poetes grecs moderns del segle XX van redefinir la bellesa vinculant-la a la melancolia, el paisatge del mar Egeu i la resistència humana.

«Et demano perdó per aquesta tristesa,
però el món és tan bell, que de vegades fa mal.»

Aquest vers de Iannis Ritsos pertany al seu poema titulat «Epíleg» (Επίλογος). Va ser escrit en un context de reclusió total, on la policia li tenia prohibit escriure. Ritsos escrivia d’amagat en papers petits de tabac o trossos de diari, que després guardava dins d’ampolles buides i enterrava a la sorra del camp perquè no els destruïssin. Malgrat la tristesa del vers, la poesia de Ritsos mai és derrotista. Trobar bellesa en un tros de pa sec, en una formiga que camina pel terra de la cel·la o en el gest solidari d’un company de captiveri era la seva manera de dir: «No m’heu pogut destruir».

Tot creix i decreix, tot circula i es va difuminant, però la bellesa queda, va passant de mà en mà, de mirada en mirada, a vegades queda apartada en un racó o enterrada a la sorra, però no desapareix mai del tot. La bellezza salverà il mondo.

iPhoto Quim Curbet. Museu d'Art Modern de Ceret.