La frugalitat dels neandertals

La frugalitat és la virtut de viure amb el que és estrictament necessari, evitant l’ostentació i el malbaratament de recursos. Aquesta filosofia, que s’oposa frontalment al luxe i al consumisme ferotge, és el pilar central del decreixement, un corrent econòmic i social que advoca per reduir el consum global per garantir la sostenibilitat del planeta. 

Al llarg de la història, aquest ideal ha estat defensat per pensadors com Henry David Thoreau en la seva cerca d’una utopia social, i s’ha reflectit en el rigor de la societat espartana o en l’austeritat del puritanisme. Així i tot, convé no confondre-la amb l’avarícia o l’egoisme, derivacions extremes d’una frugalitat mal entesa que s’allunyen del seu propòsit original: aprendre a viure amb menys en una societat contemporània que ens empeny constantment a un consumisme buit i nociu.

Diversos estudis antropològics defensen que els neandertals ja mostraven, per necessitat, un estil de vida frugal. L’anàlisi de les seves dents revela línies d’hipoplàsia de l’esmalt, un indicador que van patir èpoques de gran dèficit nutricional durant el creixement, a diferència dels seus predecessors, els Homo heidelbergensis, que van gaudir de condicions climàtiques més favorables. 

Malgrat la fam crònica, molts neandertals aconseguien sobreviure fins a edats avançades, demostrant una resiliència extraordinària: no vivien per menjar, sinó que menjaven per viure, conformant-se estrictament amb el que la natura els oferia. L’Homo sapiens –al contrari dels neandertals– ja pintava anuncis de caceres i altres coses a les parets de les coves. De fet, d’aquí suposo que ja ve el concepte de “Wallapop”.

Però com totes les coses d’aquest món, res és clar i nítid, tot té el seu costat fosc, i la frugalitat –si cerquem aquí i allà– ens porta a la “la paradoxa de l’estalvi”, un fenomen que ja va formular l’economista John Maynard Keynes. La paradoxa de l’estalvi (o de la frugalitat) sosté, des d’una perspectiva keynesiana, que si tots els individus decideixen estalviar més durant una recessió, la caiguda resultant en el consum redueix la demanda i el creixement econòmic, fet que paradoxalment disminueix el volum total d’estalvi de la societat en una mena de dilema  on el benefici individual perjudica el col·lectiu. 

Aquesta mateixa contradicció s’il·lustra a la perfecció a La faula de les abelles, una obra satírica publicada pel metge i filòsof Bernard Mandeville a principis del segle XVIII. Amb el subtítol «Vicis privats, beneficis públics», Mandeville descriu un rusc pròsper i poderós on les abelles viuen en el luxe, la vanitat i el consumisme ferotge. Però quan les abelles, preses d’un atac de moralitat, decideixen tornar-se frugals, honestes i virtuoses, l’economia del rusc es col·lapsa immediatament: cau la demanda, s’arruïnen els comerços i el rusc acaba sent pobre i vulnerable. 

L’obra de Mandeville, que va precedir les teories de Keynes, planteja una provocació incòmoda: que els defectes humans com l’egoisme i el desig de superflu són, paradoxalment, el motor de la prosperitat econòmica, mentre que la pura virtut de la frugalitat pot conduir a la ruïna col·lectiva.

Si traslladem la faula de Mandeville a la prehistòria, el destí dels neandertals s’explica precisament per aquesta falta de “vicis privats”. Mentre ells mantenien una existència frugal, sostenible i adaptada estrictament a la necessitat, l’Homo sapiens va aparèixer en escena com l’abella consumista del rusc prehistòric, obsessionat per l’ostentació, el comerç de llarga distància i l’acumulació de béns superflus com els ornaments i l’art. 

Paradoxalment, aquesta pulsió malbaratadora dels sapiens va crear xarxes socials més extenses i complexes que, a la llarga, van esdevenir un motor d’innovació tecnològica i adaptativa. La virtut de la modesta frugalitat neandertal, incapaç de generar aquest tipus d’excedent econòmic i cultural, els va condemnar a l’aïllament i, finalment, a l’extinció, demostrant de la manera més cruel que la natura també premia, de vegades, el contrari del que la moral humana preconitza, com a ideal de virtut.