Sobre allò que creiem comprendre

Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar.

La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món.

Diuen que s’ha de renunciar al món per a poder-lo comprendre, però això és un engany més, un d’aquells mantres que ens repetim per no sentir-nos tan perduts. Perquè renunciar al món no és comprendre’l, és apartar-se’n, i qui s’aparta només aconsegueix veure’n la superfície, no les seves entranyes. Potser la clau no és ni comprendre ni renunciar, sinó habitar-lo, acceptant que hi ha coses que mai no entendrem del tot i que, tanmateix, ens constitueixen. 

Annie Kriegel va fer un llarg viatge des de la militància comunista més cega i estalinista fins a ser editorialista de Le Figaro amb Raymond Aron, liberal, escèptic i moderat. En una França on havia fet fortuna la frase de Jean Daniel, fundador del prestigiós setmanari d’esquerres Le Nouvel Observateur: «Més val errar amb Sartre que tenir raó amb Aron», Kriegel va preferir tenir raó amb Aron, encara que això signifiqués claudicar davant el capitalisme de l’statu quo. Aquesta evolució demostra com, de vegades, preferim la certesa d’una ideologia tancada —una mena de ceguesa voluntària— per estalviar-nos l’angoixa del dubte. 

Triar el realisme moderat d’Aron té un preu alt: és un camí menys heroic i més solitari que el de l’idealisme cec, però és l’únic que accepta la complexitat de les coses. Aquesta mateixa complexitat s’allunya sovint dels dogmes absoluts quan s’ha d’aterrar a la crua realitat de la gestió i del carrer; és el pas de la teoria a la pràctica que experimenten inevitablement aquells que assumeixen la responsabilitat d’habitar la contradicció pública, un repte que –per posar un exemple– avui interpel·la directament figures com l’actual alcalde de Girona, Lluc Salellas, en el seu intent de conjugar l’impuls transformador amb el pragmatisme que exigeix el dia a dia de la ciutat.

Perquè la història, com la vida mateixa, no es resol mai en una equació perfecta. Entre l’error idealista de Sartre i la freda raó d’Aron es mou el teixit real dels nostres dies: un espai fet de renúncies, de certeses caigudes i de veritats a mitges. Així ho entenia també Joaquim Nadal, que va exercir d’alcalde sense deixar de ser historiador, conscient que el passat de la ciutat s’escriu amb la mateixa complexitat que el seu present. 

Potser el vertader coratge no rau a encertar el diagnòstic del món, sinó a continuar formant-ne part. Romandre aquí, en la roda que gira, respirant l’alè d’un món que ens fabrica mentre mirem d’entendre’l, sense demanar-li mai cap treva. Al capdavall, comprendre no és trobar una resposta definitiva ni arribar a una meta estàtica. És una actitud diària, un procés viu que ens exigeix mantenir-nos desperts i flexibles davant els girs d’una història que mai no s’atura.