Som en el futur

Venim del futur? La resposta és no, però la pregunta és pertinent. Caminem sobre els dies com qui trepitja la sorra calenta d’un sol que encara ha de sortir, respirant l’aire d’un temps que encara no batega en l’ànima dels rellotges, però que ja ens acaricia la pell. No hem viatjat al llarg dels segles, però els nostres ulls reflecteixen la llum de ciutats perdudes en la boira del temps i les nostres mans dibuixen perfils d’horitzons invisibles. 

Som els nàufrags d’un present que es desfà entre els dits, suspesos en l’instant precís on el record i la profecia es barregen. El demà no és un destí llunyà, sinó un batec constant, una ombra lluminosa que ens persegueix i ens recorda que, d’alguna manera, ja som fets de la matèria dels somnis que vindran, uns somnis que es reprodueixen com les amebes.

Eleanor –la senyora Roosevelt– deia que el futur pertany als que creuen en la bellesa dels seus somnis. I potser és precisament en aquesta fe on es tanca el cercle: si aquests anhels es multipliquen en silenci, dividint-se en mil cèl·lules noves, és perquè tenen la necessitat urgent de poblar el buit d’allò que encara ha de venir. Bellesa i biologia es donen la mà en aquesta estranya fira del temps, on cada pensament utòpic es converteix en la cèl·lula mare d’un demà habitable. 

Creure en els somnis és una manera de forçar el futur a sagnar llum abans d’hora, convertint el desig abstracte en la primera pedra, sòlida i bategant, de la nostra pròxima realitat. El poeta René Char pretenia explicar-ho amb aquests versos: «En el punt àlgid de la tempesta, sempre hi ha un ocell que ens tranquil·litza. És l’ocell desconegut, que canta abans d’enlairar-se».

Tanmateix, no es pot dissenyar cap demà sense tenir cura del que ja hem viscut. La memòria és un material delicat, molt fràgil, que necessita un manteniment minuciós i constant. Els records s’han d’anar alimentant, perquè, si no, moren. Potser el secret consisteix a saber alimentar-los adequadament i que no pateixin inanició ni obesitat mòrbida.

Als anys vuitanta hi va haver una pel·lícula que va fer fortuna especulant amb els viatges en el temps. En un diàleg memorable el personatge, que ha viatjat trenta anys enrere, és interpel·lat per un incrèdul: 

–A veure, noi del futur, qui és el president dels Estats Units el 1985?

–Ronald Reagan.

–Ronald Reagan!? L’actor!? I qui és el vicepresident, Jerry Lewis?

Nosaltres, que vivim en un futur molt més llunyà que en Marty de Retorn al futur, això ja no ens fa tanta gràcia, perquè a la mateixa pregunta hauríem de respondre: “Donald Trump”.

René Char, que va morir el 1988 mentre Reagan encara era president, també va deixar-nos aquest vers: «Nous sommes au futur. Voici demain qui règne aujourd’hui sur la terre», som en el futur. Aquí tenim el demà, que regna avui a la Terra.

iPhoto Quim Curbet. Perpinyà, setembre de 2026.