Vals de descompte

No hi ha ningú que sigui exactament d’un sol lloc. Al capdavall, tots som fills de pare i mare. I els llocs tampoc són de ningú, si no entrem en detall. Som de l’indret on respirem, vivim sota una porció determinada de cel i ens alimentem del que ens dona –previ pagament per caixa– el supermercat de la cantonada. Però no vivim sols, som uns quants habitant en un mateix territori. Acceptem unes normes de conducta, paguem les multes de trànsit tan aviat com es pugui –per estalviar-nos el recàrrec– i assumim com nostres tots aquells records de les guerres dels nostres avis.

La vida són sumes i restes, divisions i multiplicacions. És un cúmul de foteses i de tragèdies, de certeses i de dubtes que van omplint el petit dipòsit del nostre coneixement. Naixem vestits amb la roba de feina de la vida, en un món que realment no ens espera i que podria passar sobradament sense nosaltres. Jo mateix he passat per totes aquestes coses i em veig en l’obligació de reconèixer-les.

Quan no s’espatlla l’ordinador, el lavabo comença a degotar; quan truquen a la porta, tenim una paella al foc; i quan la bústia s’omple de cartes, generalment són males notícies. Parlem amb la llengua ignota d’antics poetes, plena de sinuositats. Quan els de fora diuen “pájaro”, nosaltres responem “ocell” i quan pronuncien la paraula “jurisprudencia”, comencem a córrer. 

Som fills de la paradoxa i de l'atzar, experts en boires i silencis; guardians d’un mapa on cada mot és un refugi i cada passa un intent de no trencar el tel fi de la memòria. Potser per això, en aquest joc d’equívocs i degotalls, hem après que la millor manera de sobreviure no és parlar més alt, sinó saber callar, mentre esperem que escampi la tempesta.

A vegades ens tanquem en la gàbia dels nostres pensaments. Tu i jo, nosaltres i els nostres. Tenim el cap ple de gallines picotejant, reclamant la seva ració de pinso o lluitant entre elles per uns grans de blat de moro. La roba ens comença a anar baldera, sentim una opressió als ronyons i notem que ens creixen protuberàncies sota la pell. Ens adonem que la nevera està buida, que les provisions a l’armari de la cuina s’acaben, que al lavabo només queda mig rotlle de paper i que els vals de descompte del supermercat estan a punt de caducar.

Ens reclamen les hores i els minuts amb la insolència maquinal dels rellotges, i la vida va fluint amb aquella estranya cadència que només la gran música pot descriure. Vivim entre tenebres i ens acontentem amb un rajolí de llum o amb el consol d’un poema. Ens reclamen les tristeses i les recances, i tot gira de cap per avall, fins que torna un nou dia amb una nova albada, i canta el gall, i tot recomença com si aquí no hagués passat res.

Generalment, em sento més hereu de Roma que dels ibers, bullen en la meva sang més gens grecs que fenicis i hi remenen la cua més cromosomes francs que musulmans. Els meus vuit cognoms han passat pel sedàs d’innumerables migracions i han sofert el mestissatge de moltes orgies ortogràfiques.

Em sento, amb tot, ciutadà d’aquesta terra amb tots els drets i tots els deures. Els drets segur que no els exerceixo prou i els deures me’ls exigeixen tots. Amb el temps he après a viure i a conviure, però amb l’edat em sento cada vegada més cansat. Viure cansa, ja ho sé, però encara cansa més anar arrossegant evidències i obvietats, mitges veritats i mentides senceres.

Potser per totes aquestes raons o, si més no, per alguna, tinc la necessitat de tornar de tant en tant a Empúries. Les runes són les nostres arrels i també una visió instructiva del que ens ofereix el futur. Se’m fa difícil imaginar la vida en aquells carrers de la ciutat dual –grega i romana–, tan diferent de la nostra, però hi ha una essència que la trobo familiar. 

És semblant al que em passa en algunes ciutats de França o d’Itàlia. És evident que hi ha un fil llarg i prim que ens lliga i del qual, si anem tibant, ens adonarem que és el mateix que estirava Penèlope cada nit durant el llarg viatge del seu marit. Em sento hereu de tot això, que més voleu que us digui? I, a més, és que “hereu” m’ho dic de segon cognom.

L’objectiu de les nostres vides no és clar, mai ho ha estat. Estudiar, treballar, somiar, menjar i estimar. Un verb aquest darrer sempre difícil de conjugar. Ens aboquem engolosits al pit de la mare, però això no ho explica tot. De fet, som com aquells primers ordinadors que s’havien de programar si pretenies fer alguna cosa amb ells. Nosaltres tampoc naixem programats, però ens espavilem. 

Un dia o altre ens adonem que som llavor de marge, flor de rostoll, camí fondo, que venim d’on venim i que anem cap on ens pertoca, alegres i captius, del món dels somnis al de les ombres. Un reguitzell de connexions elèctriques ens il·lumina el cervell i tot mor quan la llum s’apaga i no ens queda ni un bri d’alè per aferrar-nos als minuts i als segons, ni per dir-nos els uns als altres, indolentment, que potser, que tant se val, que qui sap si demà plourà i que les fruites seran amargues, sobretot si no les podem abastar.

Però sabem també prou bé que hem de continuar vivint, perquè és el nostre deure i hem de continuar pagant el delme, per poder somiar, encara que sigui a hores convingudes, i que –encara que arribem puntuals– haurem d’esperar el temps que faci falta en una sala d’espera sense finestres. 

Perquè tot va a la seva manera i tu vas quan ells venen i tu vens quan ells van. Són els mateixos que confonen els haikus amb els sudokus i, en essència, no s’equivoquen de gairebé res, perquè tot consisteix a la fi a saber calcular, ordenar els somnis, il·luminar les ombres, connectar les neurones, picotejar aquí i allà, aferrar-se als dies i als mesos, i sortir de casa amb el paraigua a la mà, perquè qui sap si plourà; ho ha dit algú, ara no recordo qui, algú dels nostres o dels altres, que això tant li fa. 

Qui més qui menys es guanya la vida com pot i viu en algun lloc a cobert amb un televisor, connexió wifi i forn microones per poder reescalfar les pizzes que ens porta a casa algú lleugerament més desgraciat que nosaltres. El món és això, som com som i, tal com deia algú que en sabia més d’aquestes coses: «Tot passa, només resta el Tot». Però no temptem la sort, que podem agafar una pulmonia o pitjor: que se’ns mullin els vals del supermercat.