La zona de confort

La història és una força que ens empeny cada dia cap endavant, sense repòs i sense excusa. Els nous algoritmes de la vida ens emboliquen en les nostres bombolles, mentre a fora algú mou els fils invisibles d’un teatre global que no podem controlar. Vivim en una ficció i oblidem que el veritable progrés es mesura en la capacitat de trencar la inèrcia i recordar qui som quan decidim apartar els ulls de la pantalla i obrir-los al món real.

De tant en tant va bé sortir d’allò que ara en diuen «zona de confort», visitar –encara que només sigui de pensament– els indrets on acostuma a anar «l’altra gent», els que, evidentment, no són com nosaltres, els que no llegeixen Carner ni Pla, ni escolten Mozart ni Bach, ni veuen pel·lícules en versió original subtitulada. En aquest mirall aliè és on retrobem la nostra pròpia fragilitat, despullada del que ens protegeix de la intempèrie. Observar aquells que miren el món sense els nostres filtres culturals ens recorda que la vida batega amb la mateixa força lluny dels nostres refugis sagrats.

L’espera desespera, l’autobús no arriba, la tanda a la botiga no avança i l’aigua per coure la pasta no acaba d’arrencar el bull. Totes aquelles coses que haurien de passar i no passen, i totes les que passen de llarg, es van acumulant en les nostres entranyes. Tot va a la seva i nosaltres ens hem d’acomodar als capricis dels déus. Durant uns lapses de temps indeterminats i relatius, el món sembla que giri més lentament i això ens obliga a fer eslàlom entre les banderetes d’aquesta realitat no programada. Tot està dit, tal com afirmava André Gide, però com que ningú escolta, cal tornar-ho a dir.

Sempre he pensat que la vida comença en els marges dels camins, en els espadats vora el mar o en els cims de les carenes que parteixen irreconciliablement els destins dels rius. És exactament allà on la comoditat de la línia recta s’esbrava, on l’asfalt cedeix el pas a la incertesa i on l’espera imposada ja no se sent com una pèrdua de temps, sinó com l’únic temps real que ens queda. 

En aquestes fronteres geogràfiques i mentals, lluny dels centres de control i de les veritats absolutes de qui ho té tot previst, és on s’ha d’anar a buscar la veritat, la minúscula veritat que ens pertoca. Perquè és precisament el fet d'abocar-nos a l’abisme d’allò que ens és aliè o geogràficament inhòspit el que fa que l’aigua finalment arrenqui el bull, quan algú per fi comença a escoltar i quan, de veritat, s’escriu la nostra petita gran història.

iPhoto Quim Curbet