Al caliu del fornell

Ja des de l’antic text de l’Eclesiastès s’afirmava que «no hi ha res de nou sota el sol», una premissa que la literatura posterior ha confirmat constantment. Segles més tard, Voltaire insistia en aquesta idea en dir que «l’originalitat no és res més que una imitació no detectada» i que «els llibres estan fets a partir de llibres». Ja en el segle XX, Borges coincidia que «tot ja ha estat escrit» i que l’única variació són els narradors. Finalment, Josep Pla ho reblava a la seva manera: els antics plagiaven perquè ho havien llegit tot, mentre que els moderns busquen l’originalitat senzillament perquè no saben res. A mi m’ha tocat ser d’aquests darrers, dels moderns que no sabem res de res. « Barba tenus sapientes» –savi només fins a la barba–. Davant del full en blanc, sento el pes d’aquesta ignorància com un abisme, però també com un gran alliberament. No tenir memòria em condemna a ensopegar de morros amb les mateixes veritats de sempre, tot creient, amb una vanitat ingènua, que les a...

La fe és la creença, confiança o seguretat plena que es té en algú, en una idea o en una deïtat, mantinguda de ferm sense la necessitat de comptar amb proves fefaents o evidències empíriques. En l’àmbit religiós, representa l’adhesió personal i espiritual a uns dogmes o forces divines, sovint considerada com una virtut o un do. Fora d’aquest context, hi pot haver bona fe i mala fe, i en francès és un mot que sona exactament igual que “fetge”. En la majoria de les llengües d’arrel llatina prové del llatí fides i es diferencia de la raó perquè es basa en la certesa interior, l’experiència pròpia o l’autoritat moral, i no pas en la lògica científica. La vida no és una qüestió de fe, ni una dada estadística. La vida és fer cua per intentar demostrar que encara ets viu, amb el DNI a la mà i l’ànima en hibernació, mentre el rellotge avança tan lent que gairebé el sents agonitzar i observes com els ulls dels altres esperen pacientment el mateix miracle gris. Al final, quan et toca, et posen e...

L’1 de setembre és el primer dia de la resta de l’any. No està mai marcat en vermell en els calendaris, si no és que cau en diumenge. De fet, és un dia corrent, tot continua bàsicament igual que el 31 d’agost, però tot comença a ser subtilment diferent. La llum del sol ja va a la baixa i la irradiació solar minva. La civilització torna a treure el nas a cada cantonada i el món sembla que vulgui girar en la direcció correcta. Falten cent vint-i-un dies per acabar l’any, però aquesta fita encara sembla lluny. I, malgrat tot, el temps ara ja anirà a velocitat de creuer, els dies s’encavalcaran els uns amb els altres i la vida s’anirà confonent en una mateixa tirallonga de fets i de rutines. Aquesta represa, disfressada de normalitat, ens empeny cap a la tardor sense demanar permís, com si el caliu de l’estiu hagués estat només un parèntesi fugaç. De sobte, els propòsits escrits a la sorra es converteixen en deures pendents, i ens adonem que setembre no és el final de res, sinó el vertader...

L’estiu és una manera d’oblidar que el temps té data de caducitat. Mig adormits sota el ventilador, creiem que tot el que ens passa durarà per sempre, però els somnis es fonen amb la calor del sol. Els estius no es repeteixen: es transformen, es despullen, es queden enganxats a la pell com la sal després del bany a la platja. I el que en queda, al cap dels anys, no és el record físic dels dies, sinó la pell cremada que encara pica quan tanquem els ulls i intentem tornar-hi. Sense adonar-nos-en, anem per la vida arrossegant estius, carregant-los com ho faria un Enees, un Sísif, un Atles o un Quasimodo amb la gepa cada vegada més pesant. Els estius es van acumulant i no hi ha primaveres ni tardors que els acabin d’esvair; només en el cor de l’hivern podem oblidar, per uns moments, les suors i les nits sense fi i recordar únicament allò que ens agrada recordar. Josep Pla deia que «les coses remotes són importants i decisives quan tenen una influència pròxima. Les coses remotes mortes no s...

El viatge d’avui comença a Medinyà, a prop del Ter, un poble a redós d’un gran casal i d’una parròquia que fou regida durant un temps per Modest Prats i Domingo, sacerdot i filòleg, devot de la paraula i de les paraules. Per Medinyà hi plana encara el seu record i el record també del fugaç pas de Hans Christian Andersen, que ha donat peu a organitzar una famosa fira del conte infantil. La ruta comença precisament sota un mural on diu: « Hi havia una vegada …». La carretera GI-514, inicialment puja una mica per salvar el lleu pendent que culmina, a mà dreta, en el repenxó on hi ha l’esglesiola de Santa Fe de les Serres, però immediatament el camí s’enfonsa en el paisatge, cap a la vall del Terri, entre camps de blat i alzinars. Els pardals –com petits hipopòtams que intentessin aguantar l’equilibri en la branca d’un arbre– salten d’espiga en espiga i després reposen damunt dels rètols dels veïnats, que s’estenen a banda i banda. A baix hi ha el pont medieval de Sant Andreu del Terri, tr...

El Fluvià és un dels rius importants d’aquest país. Neix al capdamunt de la Vall d’en Bas i es passeja per la Garrotxa amb l’orgull propi d’aquelles altituds, fins que topa amb la resclosa d’Esponellà, al Pla de l’Estany. Aigües avall es va entrebancant amb els paranys que li posa la plana empordanesa i comença a fer giragonses com si volgués jugar a cuit i amagar sota les faldilles del paisatge. Després de Bàscara, el riu passa acotat sota l’autopista i s’encara definitivament cap a mar, temptat sempre pels vells camins d’Empúries. Calabuig sorgeix a mà dreta amb tot de cases que semblen a mig fer i una església de silueta esquàlida. Des dels turons de Calabuig, per on es dibuixava la línia de demarcació dels comtats d’Empúries i de Besalú, es pot albirar una vista esplendorosa de tot el país fins al golf de Roses. A mà esquerra hi ha Vilajoan, amb una esglesiola que, malgrat tot, deixa empremta en la silueta del paisatge. Un gran casalot intenta vigilar, darrere d’unes espitlleres, e...

Tot comença i tot acaba darrere l’estació de Saint-Lazare. És un quart i mig d’una al rellotge de la torre. A la Place de l’Europe convergeixen els carrers de Roma, Viena, Madrid, Constantinoble, Leningrad, Lieja i Londres. En anomenar-la « Derrière la Gare Saint-Lazare , París, 1932» en comptes de « Place de l’Europe , París, 1932», la imatge pren una interpretació diferent, ja que immediatament ens adonem de la pressa de l’home en primer pla, que sens dubte corre per agafar un tren. El reflex de la silueta sobre l’aigua és el que sosté aquest home heroic que salta a correcuita, en què el taló de la sabata, que no acaba de tocar l’aigua, fa que la fotografia sigui màgica, un segon després, i el reflex desapareix. La silueta de l'home està duplicada en la d’una ballarina d’un pòster penjat a la barana més enrere. Però, a més hi ha una escala caiguda, la pila de grava i el semicercle de l’arc, detalls que serveixen per ordenar la geometria de la seva composició. Hi ha també els cart...

La riera de Llémena en realitat és un riu que neix a la solana del puig de les Suques, a la vora dels volcans de la Garrotxa, en un indret on conflueixen diversos torrents. L’aigua, amb un òptim equilibri de minerals essencials –bicarbonat, magnesi, calci i baixa en sodi–, serveix ja des d’un primer moment per a apaivagar la set embotelladora d’una indústria a Sant Aniol de Finestres; la resta baixa riu avall. La silueta de l’església de Sant Aniol es retalla contra el fons de la serra. Gairebé solitària, està rodejada de canyes i avellaners que en una altra època devien tenir la seva utilitat. A la porta hi ha una inscripció que prové directament del llibre del Gènesi , de quan el patriarca Jacob es desperta del seu somni de l’escala celestial i expressa la seva reverència pel lloc: « Vere non est hic aliud nisi domus dei et porta cœli », que significa «En veritat, això no és altra cosa que la casa de Déu i la porta del cel». Casualment, aquesta frase també apareix a la famosa novel·l...

Títol complet: La multitud omple els Camps Elisis el 26 d’agost de 1944 per celebrar l’alliberament de París . En primer pla hi ha una filera de gendarmes, en compto fins a onze, amb el quepis i l’uniforme fosc, la foto és en blanc i negre. La part de baix de la imatge es confon ja amb la perforació del negatiu. En segon terme, un grup de persones, enfilades en algun element urbà invisible, alcen els braços amb fervor. Al fons, els edificis apareixen plens de gent, fins i tot als terrats. Fa menys de setanta-dues hores que París acaba de ser alliberat i Charles de Gaulle avança cap a l’Arc de Triomf per retre homenatge a la Tomba del Soldat Desconegut, l’entusiasme és palpable als rostres de la multitud, conscient de viure un moment històric. Cinc anys abans, per aquest mateix lloc desfilaven les tropes victorioses de la Wehrmacht . Capa ha acompanyat pas a pas les tropes del general Leclerc, documentant els darrers combats als carrers de París. L’escena és captada des d’un angle baix,...