Al caliu del fornell

Taialà és un barri de Girona, situat en un promontori a la riba esquerra del Ter, fendit per la riera dels Bullidors. Actualment, gairebé tot aquest territori està poblat i és difícil de discernir del grup d’habitatges socials Hermanos Sábat que s’hi va construir a finals dels anys cinquanta anomenat en record dels tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau –fills de la vila de Celrà–, enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional, morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil espanyola. Just a l’entrada d’aquest grup d’habitatges, Joan i Josep Roca van fundar l’any 1986 el Celler de Can Roca, al qual, deu anys després, s’hi va afegir el germà petit. Els tres germans han anat engrandint l’èxit de l’empresa durant quaranta anys, patint a cada empenta, però no sucumbint mai, la qual cosa, en si mateixa, ja és un mèrit que s’ha de reconèixer. Jo soc dels gironins –una majoria, crec– que no han posat mai el...

Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar. La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món. Diuen que s’ha de renunciar al món pe...

Potser la bellesa és tot allò que és bonic i no sabem per què. En una època obsessionada a mesurar-ho, analitzar-ho i etiquetar-ho tot, l’estètica pura es resisteix a ser tancada en una fórmula. Un objecte, una mirada o una melodia ens captiven abans que puguem trobar els arguments per justificar-ho. Aquesta incapacitat d’explicar el motiu de la nostra fascinació és el que fa que l’experiència estètica sigui tan humana i lliure. La bellesa comença exactament allà on s’acaben les explicacions. La bellesa és efímera i també relativa. El nostre concepte de bellesa acaba sovint allà on comença el concepte de l’altre. Aquesta frontera, lluny de ser un límit, és el que ens allibera de la tirania dels cànons universals i preestablerts. Si el que em commou a mi deixa indiferent a algú altre, la bellesa no perd el seu valor; al contrari, esdevé una veritat íntima i inalienable. En l’instant en què acceptem que l’estètica no és una ciència exacta ni una veritat compartida per tothom, aprenem a v...

Clarice Lispector deia que el dijous és un dia transparent com l’ala d’un insecte a la llum. Avui, però, ja és divendres i l’insecte, de cop, s’ha fet vell. La vida d’alguns d’aquests éssers dura amb prou feines una setmana; per això, quan arriba el cap de setmana, ja és hora de començar a escriure les memòries i de signar el testament. Així, amb la urgència dels dies que s’escapen, ens adonem que l’art d’escriure no és res més que un intent desesperat de fixar la llum abans que s’apagui. Hi ha qui pensa que escriure unes memòries és un exercici pedantesc, reservat només als grans personatges, els que destaquen en aquest món de cuques per pretendre ser cuques de llum. Però la veritat és que la foscor d’una setmana qualsevol ens iguala a tots. No cal haver guanyat batalles ni governat imperis per tenir el dret de fer balanç del propi naufragi; de vegades, la crònica dels nostres dies grisos i rutinaris amaga una èpica molt més autèntica que la dels qui brillen sota els focs artificials ...

Ja des de l’antic text de l’Eclesiastès s’afirmava que «no hi ha res de nou sota el sol», una premissa que la literatura posterior ha confirmat constantment. Segles més tard, Voltaire insistia en aquesta idea en dir que «l’originalitat no és res més que una imitació no detectada» i que «els llibres estan fets a partir de llibres». Ja en el segle XX, Borges coincidia que «tot ja ha estat escrit» i que l’única variació són els narradors. Finalment, Josep Pla ho reblava a la seva manera: els antics plagiaven perquè ho havien llegit tot, mentre que els moderns busquen l’originalitat senzillament perquè no saben res. A mi m’ha tocat ser d’aquests darrers, dels moderns que no sabem res de res. « Barba tenus sapientes» –savi només fins a la barba–. Davant del full en blanc, sento el pes d’aquesta ignorància com un abisme, però també com un gran alliberament. No tenir memòria em condemna a ensopegar de morros amb les mateixes veritats de sempre, tot creient, amb una vanitat ingènua, que les a...

La fe és la creença, confiança o seguretat plena que es té en algú, en una idea o en una deïtat, mantinguda de ferm sense la necessitat de comptar amb proves fefaents o evidències empíriques. En l’àmbit religiós, representa l’adhesió personal i espiritual a uns dogmes o forces divines, sovint considerada com una virtut o un do. Fora d’aquest context, hi pot haver bona fe i mala fe, i en francès és un mot que sona exactament igual que “fetge”. En la majoria de les llengües d’arrel llatina prové del llatí fides i es diferencia de la raó perquè es basa en la certesa interior, l’experiència pròpia o l’autoritat moral, i no pas en la lògica científica. La vida no és una qüestió de fe, ni una dada estadística. La vida és fer cua per intentar demostrar que encara ets viu, amb el DNI a la mà i l’ànima en hibernació, mentre el rellotge avança tan lent que gairebé el sents agonitzar i observes com els ulls dels altres esperen pacientment el mateix miracle gris. Al final, quan et toca, et posen e...

L’1 de setembre és el primer dia de la resta de l’any. No està mai marcat en vermell en els calendaris, si no és que cau en diumenge. De fet, és un dia corrent, tot continua bàsicament igual que el 31 d’agost, però tot comença a ser subtilment diferent. La llum del sol ja va a la baixa i la irradiació solar minva. La civilització torna a treure el nas a cada cantonada i el món sembla que vulgui girar en la direcció correcta. Falten cent vint-i-un dies per acabar l’any, però aquesta fita encara sembla lluny. I, malgrat tot, el temps ara ja anirà a velocitat de creuer, els dies s’encavalcaran els uns amb els altres i la vida s’anirà confonent en una mateixa tirallonga de fets i de rutines. Aquesta represa, disfressada de normalitat, ens empeny cap a la tardor sense demanar permís, com si el caliu de l’estiu hagués estat només un parèntesi fugaç. De sobte, els propòsits escrits a la sorra es converteixen en deures pendents, i ens adonem que setembre no és el final de res, sinó el vertader...

L’estiu és una manera d’oblidar que el temps té data de caducitat. Mig adormits sota el ventilador, creiem que tot el que ens passa durarà per sempre, però els somnis es fonen amb la calor del sol. Els estius no es repeteixen: es transformen, es despullen, es queden enganxats a la pell com la sal després del bany a la platja. I el que en queda, al cap dels anys, no és el record físic dels dies, sinó la pell cremada que encara pica quan tanquem els ulls i intentem tornar-hi. Sense adonar-nos-en, anem per la vida arrossegant estius, carregant-los com ho faria un Enees, un Sísif, un Atles o un Quasimodo amb la gepa cada vegada més pesant. Els estius es van acumulant i no hi ha primaveres ni tardors que els acabin d’esvair; només en el cor de l’hivern podem oblidar, per uns moments, les suors i les nits sense fi i recordar únicament allò que ens agrada recordar. Josep Pla deia que «les coses remotes són importants i decisives quan tenen una influència pròxima. Les coses remotes mortes no s...

El viatge d’avui comença a Medinyà, a prop del Ter, un poble a redós d’un gran casal i d’una parròquia que fou regida durant un temps per Modest Prats i Domingo, sacerdot i filòleg, devot de la paraula i de les paraules. Per Medinyà hi plana encara el seu record i el record també del fugaç pas de Hans Christian Andersen, que ha donat peu a organitzar una famosa fira del conte infantil. La ruta comença precisament sota un mural on diu: « Hi havia una vegada …». La carretera GI-514, inicialment puja una mica per salvar el lleu pendent que culmina, a mà dreta, en el repenxó on hi ha l’esglesiola de Santa Fe de les Serres, però immediatament el camí s’enfonsa en el paisatge, cap a la vall del Terri, entre camps de blat i alzinars. Els pardals –com petits hipopòtams que intentessin aguantar l’equilibri en la branca d’un arbre– salten d’espiga en espiga i després reposen damunt dels rètols dels veïnats, que s’estenen a banda i banda. A baix hi ha el pont medieval de Sant Andreu del Terri, tr...