Al caliu del fornell

Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món. Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia , que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que exe...

L’insult és un art que requereix talent, ofici i mala llet. Mentre la diplomàcia ens avorreix amb abraçades i consens, l’insult arriba, et planta una frase a la cara i se’n va sense demanar disculpes. Perquè existeixi hi ha d’haver forçosament un insultador i un insultat, però la majoria d’insults s’esvaeixen en l’èter celestial una vegada dits. La història està plena de rivalitats, enveges i enfrontaments personals que, gràcies a la contundència i la bellesa cruel de les paraules, han traspassat l’àmbit “celestial” per convertir-se en patrimoni col·lectiu. M’he entretingut a fer un recorregut històric –cap enrere, com els crancs–, descobrint com algunes de les figures més emblemàtiques de la cultura, la política i el pensament universal van convertir la seva animadversió en autèntiques obres mestres de l’escarni, la ironia i el menyspreu. Aquestes són algunes de les enemistats i rèpliques més memorables que demostren que, de vegades, una frase ben calibrada pot fer més mal –i perdurar...

Malgrat pertànyer a disciplines i tons aparentment oposats, la literatura de Pere Calders i el cinema de Michelangelo Antonioni connecten profundament en la seva manera d’explorar la fragilitat de la realitat i l’absurd de la condició humana. Tots dos autors desestabilitzen les certeses del món i subverteixen les estructures narratives clàssiques; allà on Antonioni planteja misteris i intrigues que es dilueixen en el buit i la incomunicació sense arribar mai a resoldre’s, Calders introdueix elements insòlits o màgics en la quotidianitat que desvien el conflicte cap a reaccions domèstiques o burocràtiques, deixant també l’enigma inicial en un segon pla. Potser la diferència fonamental entre ells rau en la resposta emocional dels seus personatges. El cinema d’Antonioni se submergeix en l’angoixa existencial, l’avorriment i el tedi d’uns protagonistes incapaços de comunicar-se. Ell deia que «en els silencis es poden dir moltes coses». La prosa de Calders humanitza aquest mateix desencaix ...

De tant en tant m’agrada fer un tomb per Perpinyà. Deixo el cotxe al pàrquing de la plaça de Catalunya, davant del cèlebre edifici d’«Aux Dames de France». Construït a començaments del segle XX com a gran magatzem, l’immoble va passar a mans de les Galeries Lafayette i, més recentment, va allotjar la FNAC durant una temporada. La primera parada sempre és a la placeta Joan Payrà, on hi ha l’heroica llibreria Catalana i sempre és de grat saludar la Joana Serra amb un « Bonjour! », que ella invariablement respon amb un improperi, tal com és preceptiu quan algú de la Catalunya Sud intenta parlar en francès en el seu establiment. Una vegada recuperada de l’ensurt, m’interroga amb amabilitat: «Què has vingut a fer a Perpinyà?», a la qual cosa sovint responc amb un «A comprar a l’Auchan!», que ja és motiu d’expulsió de la llibreria. Però la darrera vegada que vaig pujar a la capital del Rosselló va ser per a la inevitable visita anual al festival « Visa pour l’image », un festival que té molt...

Les llibreries són indrets impredictibles, no saps mai amb què et pots topar. Hi pots trobar llibres, evidentment, però també persones amb les quals no parlaries si no fos amb l’excusa de la lectura i també pots ensopegar amb idees que perduraran a dins teu tota la vida. Per aquestes raons m’agraden tant, les llibreries, fins i tot més que les biblioteques o que les papereries, on tot sovint entro només pel plaer de sentir-me envoltat de tota mena d’instruments d’escriptura. Recordo una vegada –tornant al tema de les llibreries– que vaig entrar a la Central del carrer Mallorca de Barcelona. No sé si vaig comprar cap llibre, crec que no, però vaig sortir amb una frase lluminosa al cap que no m’ha abandonat des d’aleshores. Va ser pujant per unes escales on, a un costat, hi havia llibres il·lustrats, d’aquells que només es compren per regalar o pel pur plaer de tenir-los. Entre un llibre sobre la vida de les formigues i un altre d’art oriental, n’hi havia un tercer que estava obert i s’h...

Hi ha un vers delicat de Paul Verlaine, ple d’al·literacions i d’assonàncies, i molt difícil de traduir, que diu « il pleure dans mon coeur comme il pleut sur la ville ». Traslladat al meu català, a cops de martell, vindria a dir que «plou en el meu cor com plou sobre la ciutat». Com en tota bona poesia, no intenteu trobar-li el sentit, simplement pareu l’orella i escolteu el xiuxiueig secret de la llengua francesa. Assaborim les eles que ploren i ploren i les erres que ens fan rodolar d’«eu» en «eu». De la mateixa manera que Jean-Jacques Rousseau va inventar, davant de la immensitat alpina, allò que «el paisatge és un estat de l’ànima», la poesia, a vegades, també esdevé ànima del paisatge. El 10 de juliol de 1873, Paul Verlaine va ferir d’un tret de revòlver al seu amant, Arthur Rimbaud, i va passar dos anys a la presó. La seva trobada amb Rimbaud el 1871 va transformar la seva vida. La seva relació va donar lloc a Romances sans paroles (1874). Després d’una separació dramàtica i el...

Venim del futur? La resposta és no, però la pregunta és pertinent. Caminem sobre els dies com qui trepitja la sorra calenta d’un sol que encara ha de sortir, respirant l’aire d’un temps que encara no batega en l’ànima dels rellotges, però que ja ens acaricia la pell. No hem viatjat al llarg dels segles, però els nostres ulls reflecteixen la llum de ciutats perdudes en la boira del temps i les nostres mans dibuixen perfils d’horitzons invisibles.   Som els nàufrags d’un present que es desfà entre els dits, suspesos en l’instant precís on el record i la profecia es barregen. El demà no és un destí llunyà, sinó un batec constant, una ombra lluminosa que ens persegueix i ens recorda que, d’alguna manera, ja som fets de la matèria dels somnis que vindran, uns somnis que es reprodueixen com les amebes. Eleanor –la senyora Roosevelt– deia que el futur pertany als que creuen en la bellesa dels seus somnis. I potser és precisament en aquesta fe on es tanca el cercle: si aquests anhels es mu...

En moltes poblacions mitjanes, el dia de mercat encara és una jornada transcendental. Mentre que a les viles més petites tot sovint es redueix a un parell de parades simbòliques, i a les grans ciutats el comerç batega diàriament, és en aquests nuclis intermedis on la cita setmanal cobra tot el seu sentit. Llavors, els carrers revifen i els fluids vitals tornen a circular durant unes hores per indrets que semblaven condemnats a una decadència irrefrenable. No es tracta només d’un intercanvi comercial, sinó d’un ritual col·lectiu: com si es tractés dels fòrums de l’antiguitat, l’espai públic es redefineix a través de les converses improvisades i el caliu veïnal que planten cara a l’aïllament modern, recordant-nos que la plaça continua sent el cor bategant de la comunitat. Tots aquests mercats tenen dues parts diferenciades: la del menjar i la de la roba. En la primera, conviuen les parades de fruita i verdura comprada a l’engròs amb els pagesos que ofereixen la seva pròpia collita, això ...

Diuen que les aparences enganyen i és veritat, però fins a cert punt. La manera de vestir indica molt sobre una persona i tot el conjunt del seu aspecte ens envia sovint un missatge inequívoc. La roba actua com una segona pell que triem conscientment; és una declaració d’intencions sobre com ens veiem i, sobretot, sobre com volem que el món ens vegi. Així, la nostra indumentària es converteix en la primera línia de la nostra història, una carta de presentació que parla abans que hàgim obert la boca. L’actor Michael Caine explicava en una entrevista que, un dia dels anys seixanta, mentre passejava amb la seva mare per un carrer de Londres, es van trobar amb una noia que duia minifaldilla. Caine li va preguntar què en pensava, i ella va respondre taxativa: «Tot allò que no vulguis posar a la venda, no ho ensenyis a l’aparador». Més enllà del to moralista de la frase, la resposta de la mare de Caine evidencia el pes de la mirada externa.   Ens agradi o no, la societat llegeix el nostr...