Dues pregàries

 Parenostre del vençut

Ignot senyor de les batalles perdudes, tu que vius darrere un mur de pedra seca, escolta el meu prec ara que l’ombra creix sota l’ala de la immarcescible alzina. Volen callar per sempre la meva veu amb les raons d’un vent que bufa de terres estranyes.

Que no em reclamin la victòria que no tinc, ni l’esperó daurat dels qui manen des del tron. No vull el pa que es guanya amb la renúncia, ni el perdó que es demana de genolls sobre la grava esmolada. Vull només el dret a seure a la vora del camí, vull l’aigua que baixa de la font clara, vull el gest que no humilia.

I quan la nit tanqui els seus punys al meu voltant, quan les arrels dels arbres siguin l’única casa, acull-me sota el brancatge, sota el sostre verd on tu habites. Allà on els vençuts aprenen a cantar amb la seva llengua antiga, allà on la derrota és llavor i no fossa.

Oració de les pomes

Que el vermell no s’esborri de la pell quan arribi la mà que ha de collir-me. Que el pomer recordi el pes dels meus dies penjat de les seves branques, gronxat pel mateix vent que ara em despulla. No vull caure abans d’hora, ni podrir-me en l’herba sense que ningú sàpiga el gust que guardava. Però si haig de caure, que sigui en terra fèrtil, que el meu cor germini i faci ombra per a un altre cos cansat.

Que no em confonguin amb les pomes de cera que decoren les taules dels qui mai passen fam. Jo vull ser mossegada per dent que tremola, per dent que ha caminat massa, per dent que cerca el dolç enmig de l’aspre. Vull que el meu suc amari la llengua del qui demana justícia i només rep engrunes.

I quan arribi l’hivern i el pomer adormi la saba, que algú recordi que vaig existir, que vaig ser petja en una galta, que vaig fer més lleuger l’aire d’un sol d’agost. Beneït sigui el cuc que em cerca per fer-me pols, beneïda sigui la pluja que em torna a l’arrel. Amén.

iPhoto Quim Curbet