Badar

Ha arribat un punt en què estar assegut en algun lloc públic sense donar la sensació d’estar fent alguna cosa –llegint, menjant o, evidentment, mirant la pantalla del mòbil– és símptoma d’alguna malaltia senil o d’alguna desviació pitjor. La mirada perduda, l’absència d’estímuls digitals o la simple contemplació de l’entorn són comportaments sospitosos en una societat que ha elevat la hiperactivitat i la connectivitat permanent a la categoria de virtuts. Sembla que el silenci interior i la inacció contemplativa hagin quedat relegats a l’àmbit privat, com si pensar o simplement existir sense produir contingut fos un acte gairebé subversiu. I, tanmateix, en aquesta necessitat obsessiva d’omplir cada segon amb entreteniment o informació –en aquest soroll i aquesta fúria contemporanis– potser el que estem perdent és justament la capacitat d’estar presents, de copsar el món sense filtres, de deixar que la realitat ens interpel·li sense la mediació constant d’una pantalla.

Potser, al capdavall, el veritable símptoma no és el de qui seu en blanc, sinó el d’una època incapaç de suportar el seu propi silenci. L’art de badar ja no està en voga, i amb ell s’ha esvaït la possibilitat de perdre’s voluntàriament en els plecs del pensament, en els matisos d’una ombra o en el vol erràtic d’un ocell. Badar era, en el fons, una forma subtil de resistència, un acte de sobirania personal en què el temps deixava de ser una mercaderia per convertir-se en un espai de llibertat incondicional. Ara, en canvi, la ment ha de romandre ocupada a preu de cotització productiva, fins i tot en l’oci, connectada encara que sigui per no dir res. I, tanmateix, potser badar era també la manera més humil i profunda de pensar: sense objectius, sense paraules, simplement deixant que el món ens travessés amb la seva presència. Recuperar aquell art seria, al capdavall, recuperar una part essencial de la nostra humanitat.

Matèria per badar no en falta, pels carrers no para de passar gent estrambòtica, amb tatuatges fins a la punta del nas o vestits com si tornessin d’algun carnaval. I així, mentre desfilen davant nostre els éssers més insòlits i les escenes més inversemblants, nosaltres abaixem el cap i mirem fixament la pantalla, com si el veritable espectacle fos allà dins, en la repetició infinita de rostres filtrats i vides editades. El món és un carnaval continu i nosaltres tenim prohibit badar. Ens hem convertit en funàmbuls de l’atenció, incapaços de sostenir la mirada en allò que és realment imprevisible, just quan el món s’esforça a oferir-nos el seu vessant més extravagant i poètic. Perquè, en el fons, badar no és altra cosa que estar disposat a deixar-se sorprendre per la bellesa insòlita del quotidià, per aquell vianant que sembla sortit d’un somni o per aquella llum que, en un instant, converteix una tarda grisa en una postal única i irrepetible.

Badar, somiar, tal vegada respirar simplement. Vet aquí l’essència d’una vida que no necessita justificar-se contínuament, que no ha de demostrar res a ningú. I és que en aquesta obsessió per l’eficiència i la productivitat, hem oblidat que existir és ja un acte en si mateix, que el simple fet de ser, de romandre, de deixar que l’aire entri i surti dels pulmons sense cap altra finalitat que la de mantenir-nos vius, és potser la més fonda de les experiències humanes. Perquè badar és també una manera de respirar el món, d’inhalar-ne la complexitat sense voler-ne extreure cap benefici immediat. I si, com deia aquell, el gran problema del nostre temps és que hem perdut la capacitat de contemplar sense consumir, potser ha arribat l’hora de reivindicar el dret a seure en un banc, a mirar com passa la vida, a badar, somiar i respirar, simplement, com un acte de rebel·lió última contra un món que vol omplir-ho tot del que és: un conte narrat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res.