Els bons i els dolents

El món, en la seva cruïlla quotidiana, sembla dividir-se en dues grans faccions irreconciliables: els optimistes irreductibles que afirmen que els bons són majoria i els pessimistes convençuts que els dolents, astuts i nombrosos, acaben imposant-se. Aquesta dicotomia, que va més enllà de la filosofia de cafè, esquitxa les nostres decisions més íntimes: confiar en un desconegut, votar un polític, o jutjar una generació sencera. És una batalla de percepcions que, en el fons, revela la nostra pròpia posició al món, un mirall on es reflecteix no la realitat objectiva, sinó la nostra experiència vital i la por o l’esperança amb què afrontem el demà.

En la literatura ja fa temps que s’intenta superar aquesta dicotomia, però en el cinema encara està molt marcada. Des dels westerns clàssics, on el barret blanc i el barret negre no deixaven lloc a dubtes, fins a les pel·lícules de superherois actuals, la pantalla gran ha alimentat una visió maniquea del món que reforça la nostra necessitat de classificar-ho tot en caselles estanques. Els dolents ho són per naturalesa, amb una maldat gairebé còsmica, i els bons lluiten per la justícia sense clivelles ni contradiccions. Aquesta simplificació, tan rendible comercialment, connecta amb un desig humà molt primitiu: el de creure que el mal és quelcom aliè, identificable i, finalment, derrotable. Per això, quan una pel·lícula s’atreveix a difuminar les fronteres i a presentar-nos herois amb llums i ombres o vilans amb matisos, la crítica parla de «personatges complexos», com si la complexitat fos una excepció i no la regla de la condició humana.

Exemples d’aquesta complexitat no en falten. Pensem en el Michael Corleone d’El Padrí, que comença sent el fill innocent que es vol mantenir al marge dels negocis bruts de la família i acaba convertint-se en un cap de la màfia més fred i calculador que el seu propi pare. O en el Tyler Durden de «El club de la lluita», un personatge que encarna la rebel·lió contra el sistema però també el feixisme més inquietant. Més recentment, Joaquin Phoenix ens va regalar un Arlequí a Joker que no és tant un dolent a l’ús com el producte d’una societat que l’ha abandonat i humiliat. I què dir de la sèrie Els Soprano, que tot i ser televisió ha marcat profundament el llenguatge audiovisual: un mafiós que assassina, però que també plora al despatx de la seva psicoanalista. Aquestes obres ens recorden que les persones no som blanques ni negres, sinó que habitem en una gamma infinita de grisos, i que el cinema, quan vol, també sap reflectir-ho.

El cinema europeu, per la seva banda, ha abordat aquesta ambigüitat amb una naturalitat que sovint falta a Hollywood. Pensem en La vida dels altres, de Florian Henckel von Donnersmarck, on un oficial de la Stasi encarregat d’espiar un dramaturg acaba emocionalment implicat amb les seves víctimes i traint el sistema que representa. O en El nen de la bicicleta, dels germans Dardenne, on un jove delinqüent que sobreviu amb petits robatoris es converteix en l’únic capaç de tenir cura del seu nadó, mostrant una tendresa que xoca amb la duresa del seu dia a dia. I què dir dels personatges d’Isabelle Huppert a les pel·lícules de Michael Haneke o de Claude Chabrol, dones que transiten entre la vulnerabilitat i la maldat sense que puguem acabar de jutjar-les mai del tot.

I si hi ha una pel·lícula que porta aquesta ambigüitat moral fins a les últimes conseqüències, aquesta és Sense perdó, de Clint Eastwood. El mateix actor i director que va encarnar l’heroi sense taca als westerns de Sergio Leone es va encarregar, anys després, de dinamitar el gènere per dins. El seu personatge, William Munny, és un assassí redimit que torna a matar per necessitat econòmica, i la pel·lícula no ens estalvia ni la cruesa dels seus actes ni la humanitat dels seus dubtes. Quan al final agafa la pistola i desfà el poble, no sabem si celebrar-ho o horroritzar-nos. I el xèrif interpretat per Gene Hackman, que encarna la llei i l’ordre, resulta ser tan despietat com els bandits que persegueix. Al capdavall, Sense perdó ens recorda allò que dèiem al principi: que la frontera entre bons i dolents no està al món, sinó dins de nosaltres mateixos. I que potser la pregunta no és si n’hi ha més d’uns que dels altres, sinó per què necessitem creure que la distinció és tan clara.