Els dies sense sol

Gener s’estén davant nostre com una manta grisa i humida, com aquell convidat que arriba després de la festa i s’entreté a la porta parlant de coses tristes mentre nosaltres només volem tancar i escalfar-nos a dins. Els carrers buits encara conserven l’eco de les campanades, però les llums de Nadal ja són records difuminats en la boira matinera. És el mes del propòsit incomplert i del silenci incòmode, on el sol sembla avergonyir-se de treure el nas més enllà de les onze. Els dies s’arrosseguen mandrosos, curts de llum, però llargs d’ombra, convidant-nos a mirar endins mentre la ciutat, endolada, espera el primer esplet de llum veritable.

De fet, hi ha alguna cosa profundament txekhoviana en aquests dies de gener. Llegim Txékhov i reconeixem de seguida els seus paisatges: les estances russes amb les finestres emblanquinades pel gel, els samovars que xiulen mentre els personatges no es diuen allò que realment voldrien dir-se. Però si tanquem els ulls, potser descobrirem que el nostre gener també n’és, un conte. Som els mateixos personats asseguts vora una llum tènue, atrapats en cases que de sobte semblen més grans i silencioses del que són, empesos per aquell avorriment subtil que no és mandra sinó una melancolia sense nom. El temps s’estira com una conversa incòmoda en un saló provincià: sabem que hauríem d’aixecar-nos, canviar, però el cos i l’ànima romanen quiets, esperant qui sap què. Els arbres nus del carrer són els mateixos boscos de bedolls on els personatges de l’autor passegen sense rumb, empesos per la mateixa pregunta que no gosen formular: com es viu quan la llum tarda tant a tornar?

Caminem pel carrer amb el cap cot i amb la sensació que alguna cosa ens reté, és la llarga urpa dels dies de desembre que ens agafa pel clatell o per la butxaca. Arrosseguem el pes de les festes, els propòsits incomplets i aquella ressaca moral que no es cura amb ibuprofèn. Però potser per això mateix, per aquesta orfandat de llum i de soroll, gener ens ofereix alguna cosa que cap altre mes no sap donar: el permís per aturar-nos. En la quietud forçada, en els dies curts que ens tanquen a casa, hi ha una oportunitat estranya per escoltar el silenci i descobrir-hi, al fons, el batec d’allò que realment som quan ningú no ens mira. Perquè després de Txékhov, després de la foscor, sempre arriba el desig irrefrenable de tornar a obrir la finestra.


iPhoto Quim Curbet


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Notes a peu de pàgina d’un Best-seller

Imatge
Al principi hi havia només el text, però a l’edat mitjana monjos estudiosos van començar a afegir comentaris entre línies i després als marges amb asteriscs per aclarir passatges. Al segle XVI, l’impressor reial Richard Jugge, mentre preparava la Bíblia anglicana anotada basada en la versió calvinista, va decidir organitzar les gloses en un espai dedicat sota el text. Així va néixer la nota a peu de pàgina, filla de la retòrica i la cal·ligrafia, un invent que, malgrat la seva utilitat, es va convertir en la perdició de lectors i doctorands. El dramaturg Noël Coward en va fer una descripció memorable: «Llegir una nota a peu de pàgina és com baixar les escales a obrir la porta mentre fas l’amor». La nota a peu de pàgina, com a element del paratext, té tots els trets d’un paràsit, tot i que el seu origen va ser benintencionat. Va néixer per satisfer una necessitat acadèmica: a mesura que la història guanyava rigor científic, calia citar fonts i proves que donessin suport a cada tesi. Per...
Llegeix més »

Maleïts diumenges

Imatge
Recordo els diumenges de la meva infantesa amb la mateixa tristesa emocional d’aquell nen d’ Annie Hall  –alter ego de Woody Allen– que es queixava amargament perquè «l’univers s’expandeix». A mi em donava exactament la mateixa impressió. El diumenge era un dia àrid, una plana extensa i silenciosa que s’obria entre l’esbarjo esgotat del dissabte i l’ombra llunyana però inexorable del dilluns. Un desert de temps en què els carrers semblaven més buits, les hores més lentes i qualsevol joguina perdia la gràcia al cap de pocs minuts, com si fins i tot l’entusiasme s’hagués pres festa. Julio Cortázar, en els seus primers anys d’exili a París, va confessar que els diumenges el turmentaven d’una manera especial. En una ocasió, després de passar tot el dia tancat a l’apartament, va sortir a caminar desesperat i es va aturar vora el Sena a contemplar un home que pescava sol, en un riu on era evident que no hi havia peixos. En aquell gest inútil, repetitiu i sense propòsit, Cortázar va veure...
Llegeix més »

L'esquerda i la llum

Imatge
«A tot arreu hi ha una esquerda per on la llum pot entrar». La frase de Leonard Cohen és d’aquelles que et persegueixen durant dies, com aquell soroll estrany que fa el cotxe i que no saps ben bé d’on ve. I al final, després de donar-hi voltes, arribes a una conclusió incòmoda: potser el problema no és que tot se’n vagi en orris, sinó que ens entossudim a viure en espais hermètics, com si la solidesa fos un mèrit i no una simple mania de voler controlar-ho tot. Les esquerdes, ves per on, són el que permet que passi alguna cosa: l’aire, la claror, un bri d’esperança o simplement l’evidència que darrere del mur n’hi ha un altre. I és curiós, perquè passem la vida intentant tapar esquerdes: les de les cases, les de les relacions, les d’aquells projectes que no van acabar de rutllar. Però Cohen, amb la seva intuïció poètica, ens recorda que potser val més conservar-ne alguna. No per estètica, sinó per supervivència. Per què si tot és compacte i perfecte, per on carai ha d’entrar la llu...
Llegeix més »

Converses de sobretaula

Imatge
En una època on els dits ballen més àgils que la llengua i les pantalles ens roben la mirada, l’art de la conversa es defensa com un dels últims bastions de la humanitat. Conversar no és simplement intercanviar paraules; és teixir un pont entre dues consciències, un espai sagrat on les idees no només es diuen, sinó que es comparteixen. És en aquest diàleg on aprenem a matisar el pensament, a escoltar el silenci que hi ha entre frase i frase, i a descobrir que l’altre és, en el fons, un reflex del nostre propi món. Recuperar aquest art no és una nostàlgia del passat, sinó una urgència del present: una invitació a reconnectar amb el ritme pausat de la veu i la calor d’una presència autèntica. I si parlem de converses pausades i presències autèntiques, l’Empordà sempre emergeix com un tema inesgotable per a la sobretaula. No pels seus llocs comuns, sinó per la manera com aquesta terra posa a prova qui la mira. L’Empordà convida a parlar-ne com qui ressegueix les arrels d’un arbre centenar...
Llegeix més »

El cel dels dies clars

Imatge
El cel dels dies clars és una volta de color infinitament profunda, un blau que sembla banyar-ho tot amb una llum nítida i tranquil·la. És en aquests moments quan l’horitzó es retalla amb una precisió gairebé quirúrgica i els núvols, si n’hi ha, naveguen com a flocs de cotó fluix sense pressa. Aquesta claror convida a alçar la vista, a sentir la immensitat com un bàlsam per a la ment atrafegada. Ens recorda que, per sobre del nostre món terrenal, hi ha una extensió serena i ordenada, un espai on la llum ho abraça tot i on l’ànima, per un instant, també s’aclareix. A sota d’aquesta perfecció celestial, la terra continua amb les seves cuites. Mentre la volta blava roman impassible, allà baix el món s’arrossega enmig d’infinites desgràcies: lluites sordes, ambicions que cremen, cors que es trenquen amb el mateix cop sec d’una branca d’olivera. La llum ho inunda tot, sí, però no pot esborrar les ombres que els homes acumulen a redós de les pedres. El cel, indiferent, continua essent un sos...
Llegeix més »