La paradoxa de la melmelada

De tant en tant, em passa una cosa estranya. Entro en una botiga a buscar una cosa concreta –un pot de melmelada de maduixa d’una marca determinada, un tipus de piles, un quadern amb tapes de colors– i no la trobo. I dic: «Aquesta melmelada, on és? Si l’he vist aquí tota la vida». El dependent em mira estranyat i em respon que mai no n’han venut, d’aquesta marca. I jo marxo cap a casa amb la sensació inquietant d’haver travessat alguna mena de fissura invisible i pensant que algú, des del futur, ha viatjat en el temps per assassinar el fabricant d’aquella melmelada. I que, en desaparèixer ell, ha desaparegut també el producte de la història. Una teoria absurda, és clar. Però, i si no ho fos tant? I si aquesta petita estranyesa que tots hem sentit algun cop fos el ressò d’una realitat molt més complexa que encara no acabem d’entendre?

Des de fa més d’un segle, la humanitat s’ha fascinat amb la possibilitat de desplaçar-se per la quarta dimensió. El que va començar com un pur exercici literari al segle XIX ha acabat convertint-se en un camp de debat seriós per a la física teòrica. Però, què hi ha de cert en tot plegat? Podem realment viatjar al passat o al futur? La resposta curta és: sí, però només en una direcció. La teoria de la relativitat especial d’Albert Einstein va revolucionar la nostra comprensió del temps en demostrar que no és una magnitud absoluta, sinó que depèn de l’estat de moviment de l’observador.

Aquesta dilatació del temps no és cap elucubració teòrica, sinó un fenomen demostrat experimentalment. Quan un objecte es mou a velocitats properes a la de la llum –aproximadament 300.000 quilòmetres per segon–, el seu temps transcorre més a poc a poc en comparació amb un observador que roman en repòs. Això significa que, si algú viatgés en una nau espacial a velocitats extremes durant el que per a ell serien només uns anys, en tornar a la Terra podrien haver passat segles. Aquest personatge hauria viatjat, efectivament, al futur. Però no cal anar tan lluny per comprovar-ho. Els satèl·lits del sistema GPS, per exemple, han de corregir contínuament els efectes de la dilatació temporal: com que es mouen a gran velocitat i es troben més lluny de la gravetat terrestre, el temps els passa més de pressa que a nosaltres. Si no fessin aquests ajustos, els errors de posicionament serien de diversos quilòmetres cada dia. Així doncs, els viatges al futur –a petita escala, sí– són una realitat física que ja forma part de la nostra vida quotidiana.

Si viatjar al futur és possible i està demostrat, viatjar al passat és una altra història. Aquí les coses es compliquen, i molt. Viatjar enrere en el temps implicaria, segons les equacions d’Einstein, superar la velocitat de la llum. I això, per a qualsevol objecte que tingui massa, és impossible. O, com a mínim, ho és amb la física que coneixem fins ara. No obstant això, els científics no han renunciat a explorar vies teòriques. La més famosa és la dels forats de cuc. Imagineu-vos un túnel que connecta dos punts distants de l’espai-temps, com un plec en un full de paper que permet travessar-lo d’una punta a l’altra sense recórrer tota la superfície. En teoria, si es pogués mantenir obert un d’aquests forats –i això requeriria un tipus de “matèria exòtica” amb propietats negatives que no sabem crear ni tan sols si existeix–, i s’accelerés un dels seus extrems, es podria crear un camí cap al passat.

Físics com Kip Thorne han dedicat anys a estudiar aquestes possibilitats. Però, de moment, tot queda en el terreny de la hipòtesi matemàtica, en arguments de pissarra que no tenen cap traducció pràctica. De fet, Stephen Hawking va proposar la conjectura de protecció de la cronologia, una idea que vindria a dir que les lleis de la física, d’alguna manera, impedeixen aquests viatges per evitar paradoxes. El seu argument era tan senzill com contundent: si en el futur existissin màquines del temps, ja hauríem rebut turistes del demà. I, que sapiguem, no n’ha vingut cap, a menys que vinguin en bicicleta i siguin precisament els que omplen els carrers del barri vell de Girona.

Si el viatge al passat fos possible, però, sorgirien problemes lògics fascinants. I aquí és on la nostra melmelada desapareguda torna a fer acte de presència. El més conegut de tots és la paradoxa de l’avi: què passaria si algú viatgés al passat i matés el seu propi avi abans que conegués la seva àvia? Aquesta persona mai no hauria nascut, però llavors, qui ha comès l’assassinat? Aplicat al meu cas: si algú ha eliminat el fabricant de melmelada, com és que jo recordo haver-ne comprat? La meva memòria hauria de desaparèixer amb el producte, com si mai no hagués existit.

Per resoldre aquest trencaclosques, els físics i els filòsofs han proposat diverses solucions teòriques. Cap no s’ha pogut demostrar, però totes són fascinants. La primera és el principi d’autoconsistència de Novikov, proposat pel físic rus Igor Novikov. Aquest principi afirma que qualsevol cosa que facis al passat ja estava destinada a passar. Podries intentar matar el teu avi, però alguna cosa t’ho impediria: el gat et travessa pel davant, la pistola s’encalla, rellisques amb una pell de plàtan... L’univers, d’alguna manera, es protegiria a si mateix per mantenir la coherència. En aquest model, la melmelada no pot desaparèixer perquè jo ja l’he vista: si algú viatgés al passat a eliminar el fabricant, descobriria que el fabricant, en realitat, era el seu propi besavi o alguna cosa així, i que matar-lo provocaria la seva pròpia desaparició. I el viatger, és clar, no pot desaparèixer perquè està viatjant. Així que alguna força misteriosa l’aturaria. Sona a guió de pel·lícula, oi?

La segona solució és la dels universos paral·lels. Cada cop que viatgessis al passat i canviessis alguna cosa, es crearia una nova línia temporal, un univers alternatiu on el canvi és real. El teu univers original, però, romandria intacte. Així, si mates l’avi, crees un món on tu no existeixes, però tu, com a viatger, véns d’un altre on sí que vas néixer. Aquesta idea, popularitzada per pel·lícules com Retorn al futur, resol la paradoxa d’una manera elegant: no hi ha contradicció perquè no hi ha un únic temps, sinó una multiplicitat de temps. Aplicat a la meva obsessió, això significaria que jo, sense saber-ho, potser he saltat sense voler d’un univers on la melmelada existia a un altre on no ha existit mai. I els meus records? Són les cicatrius d’un univers que ja no és el meu.

Hi ha una tercera via, més poètica, que els físics anomenen temps circular o bloc univers. En aquesta visió, passat, present i futur existeixen simultàniament, com una mena de llibre on totes les pàgines estan escrites alhora. Viatjar en el temps seria com desplaçar-te per les pàgines del llibre: pots anar endavant o endarrere, però no pots canviar res perquè tot ja està escrit. Tu, en viatjar, ja eres a la pàgina del passat des del principi. Aquesta és la visió més determinista, la que alimenta pel·lícules com 12 monos o Arrival. I aquí la melmelada, és clar, existeix o no existeix perquè estava escrit que fos així.

Potser per això, quan surto de la botiga sense la meva melmelada, la sensació d’estranyesa no m’abandona del tot. Perquè, en el fons, el que em fascina no és la possibilitat tècnica del viatge en el temps –els forats de cuc, la matèria exòtica, la dilatació relativista–, com aquesta escletxa minúscula que s’obre entre el que recordo i el que és. Aquesta petita dissonància que em fa preguntar: i si la realitat fos més fràgil del que sembla? I si, sense saber-ho, estiguéssim canviant de línia temporal cada vegada que perdem les claus o que un objecte quotidià desapareix de la faç de la terra?

En conclusió, els viatges en el temps són un fenomen real cap al futur, però continuen sent un somni cap al passat. Mentre la física busca escletxes en les equacions d’Einstein, i mentre els turistes en bicicleta continuen envaint el barri vell de Girona sense que sapiguem del cert d’on vénen ni cap on van, la ficció continua explorant les implicacions humanes i filosòfiques de trencar la fletxa del temps. I nosaltres, mentrestant, encara entrarem a botigues a buscar coses que potser només existeixen a la nostra memòria. O potser, qui sap, en alguna altra branca de l’univers on el fabricant de melmelada de maduixa encara és viu i el seu producte ocupa un lloc destacat al prestatge de la dreta, just on jo l’havia vist sempre.

iPhoto Quim Curbet