La vacuna de l’humor

L’humor ha recorregut un llarg camí des de les riallades de l’antiga Grècia fins als mems irònics d’Instagram. A l’edat mitjana, la carnavalada permetia qüestionar l’autoritat a través de la sàtira, mentre que el Renaixement va refinar el riure amb la comèdia culta. Amb la Il·lustració, l’humor es va convertir en un instrument polític i social, perfeccionat al segle XX per genis com Chaplin, que van saber fer riure mentre assenyalaven les contradiccions del món modern. Avui, l’humor és una eina àgil i sovint corrosiva que viatja a la velocitat d’Internet, demostrant que, si bé les formes canvien, la necessitat de riure’ns de nosaltres mateixos i del nostre temps continua sent universalment humana.

L’humor durant segles va ser bàsicament l’arma dels dèbils, l’únic recurs dels qui no tenien poder per respondre amb la mateixa moneda. Els esclaus a la comèdia grega, els bufons a la cort medieval o els satiristes perseguits per l’absolutisme van entendre que el riure podia assenyalar allò que la por obligava a callar. Una riallada oportuna és capaç de desmuntar la solemnitat del poder, de revelar el ridícul que s’amaga darrere la tirania. Aquesta funció subversiva, però, no ha desaparegut: avui, els acudits i els mems que corren per WhatsApp o els monòlegs que pengen a YouTube continuen exercint aquesta venjança simbòlica dels sense veu, demostrant que l’humor continua sent, com deia aquell vell adagi, la cortesia de la desesperació.

Però l’humor també és una arma de doble fil, talla pels dos costats i moltes vegades un mateix acudit pot canviar radicalment de sentit en funció de qui l’explica, de com s’explica i, sobretot, de qui escolta. El poder pot apropiar-se del riure i convertir-lo en una eina de domesticació: el mateix acudit que un ciutadà utilitza per denunciar la corrupció pot ser manipulat per un polític per desactivar crítiques, per fer veure que tot és broma i que ningú s’hauria de prendre res seriosament. Aquesta ambigüitat és el que fa de l’humor un territori tan perillós com necessari. Perquè riure plegats pot ser un acte de complicitat alliberadora, però també pot servir per excloure, per humiliar, per perpetuar estereotips. La frontera entre la sàtira que qüestiona el poder i la burla que apunyala el feble és sovint tan fina com decisiva.

Hi ha molts acudits que ens explicàvem fa uns anys que ara són "políticament incorrectes", i aquesta evolució del llindar del que considerem acceptable revela molt sobre com canvia una societat. El que abans es rebia amb una riallada còmplice avui pot generar incomoditat, rebuig o, directament, indignació. Aquesta sensibilitat creixent no és només una qüestió de censura o de correcció política mal entesa, sinó també el símptoma d’una ciutadania més conscient del dany que poden causar les paraules. Les minories que durant segles van ser objecte de burla ja no callen, i l’acudit fàcil a costa del diferent ha deixat de ser innocu. Això no vol dir que avui no ens puguem riure de gairebé res, sinó que l’humor, com la societat mateixa, està aprenent a mirar-se al mirall i preguntar-se: de qui ens riem, i per què?

Potser per això l’humor ens incomoda tant avui: perquè ens obliga a posicionar-nos. Ja no n’hi ha prou amb riure, cal preguntar-se si riem amb la víctima o de la víctima, si estem qüestionant el poder o simplement entretenint-lo amb les nostres bromes inofensives. Aquesta exigència de responsabilitat no mata l’humor, sinó que el dignifica. Perquè l’autèntic humor, aquell que ha perviscut des dels bufons medievals fins als monologuistes actuals, no necessita apuntar cap als febles per fer riure. El gran humor sempre ha mirat cap amunt, cap al poder, cap a l’absurd de les estructures que ens oprimeixen. I en aquest sentit, potser el repte del nostre temps no és decidir si ens podem riure de tot, sinó recordar que, històricament, l’humor més punyent, més necessari i més valent ha estat sempre el que ens ajuda a desmuntar les solemnitats injustes, no el que apuntala les desigualtats existents. I això, en el fons, no ha canviat tant, com en aquell acudit de l’Eugenio:

«Diu que és un home que va al metge i li diu:

—Escolti, doctor, vinc a veure si em pot castrar.

El metge es queda parat i li diu:

—Però home, s’ho ha pensat bé? Això és per tota la vida, eh? No n’hi haurà marxa enrere...

—Sí, sí, m’és igual. Ho tinc decidit, castri’m.

Total, que l’operen. Quan surt de l’anestèsia, encara a la llitera, va passant pel passadís i veu un altre pacient que surt d’una altra sala i li pregunta:

—Escolti, vostè a què venia?

—Jo? A què em vacunessin.

I diu l’altre:

—Coi! Vacunar! Aquesta era la paraula!»

iPhoto Quim Curbet