Les papallones de la nostalgia

El que uns enyorem, altres pensen que és un malson; igual que la riquesa, la nostàlgia va per barris. Això es veu clar aquests dies de festes inesgotables, quan mires al teu voltant i et comencen a escopir a la cara tota mena de missatges presumptuosament nostàlgics. Per sort tot s’acaba i, després de les campanades, i del primer nen de l’any, i dels Reis d’Orient, el món torna irremissiblement a la realitat de cadascú.

Ens hem avesat a una realitat aparentment complexa, però molt aprimada. Només cal gratar una mica en la superfície per fer aflorar tota mena de pors i de neurosis. Si ens ho fem mirar, resulta que tots estem malalts: ningú té la temperatura corporal normal, ni la tensió perfecta i, si ens fan passar un test de Rorschach, aquells en què tot sembla una papallona, resultarà que la majoria hi veurem els monstres més abominables.

Ara, quan ja sabem amb certesa que no ens ha tocat la loteria, ni la grossa, ni ens tocarà la del nen, perquè no n’hem comprat cap número; ara, quan ja s’ha esgotat el primer joc de piles del joguet dels fills o dels nets –aquell que no portava incorporat i que vau haver de comprar a correcuita–, hem de tornar a trepitjar de peus a terra, al nostre barri, on la nostàlgia s’escola pels embornals encara que no plogui.

Cada veritat crea automàticament un univers paral·lel on és mentida. Però el problema és que mai som conscients de quin és l’univers on ens ha tocat viure. La veritat posseeix la inquietant estructura de la ficció, però la realitat s’imposa, crea les seves lleis i ens deixa sempre astorats. Probablement, Déu és perfecte, però en un altre univers; en aquest ha decidit ser definitivament a imatge i semblança dels més estúpids representants de la raça humana.

A vegades hi ha obvietats que cal remarcar per alguna raó, però n’hi ha d’altres que són només això: obvietats. Hi ha moltes realitats, moltes veritats i cadascuna té la seva pròpia forma. La realitat i la veritat són una aliança de complicitats i quan algú deliberadament la trenca, tot el nostre món s’ensorra.

El mes de gener s’enceta com un full en blanc, però aviat la tinta de les necessitats imperioses va tacant el paper immaculat. Els rebuts de les hipoteques van redoblant en la llunyania com un exèrcit invasor i els noticiaris ens parlen amb veu rogallosa. La nostàlgia va per barris i a casa nostra aviat tot allò que era present serà només pastura dels ramats de l’oblit; un vent hivernal tornarà a bufar entre les branques nues dels arbres, mentre les papallones d’un nou test de Rorschach dormen encara en el seu capoll.