Les profunditats il·luminades

Com pot una llum ser abissal? Com pot allò que ens guia, que il·lumina, habitar en les profunditats més fosques? Aquesta paradoxa aparent és el cor i l’ànima del llibre de poemes de Vinyet Panyella, “Llum abissal”. No es tracta d’una llum que brilla des de dalt, sinó d’una claror que neix des de l’interior, des del fons, allà on la pressió és més forta i el silenci més profund. És la poesia que emergeix de l’abisme personal i col·lectiu, buscant no només una superfície, sinó una forma nova de veure en la foscor."

El poemari de Vinyet Panyella –il·luminat per les imatges de la seva alter ego Freia Berg i per les de l’enyorat Miquel Ruiz– ens convida, gairebé ens empeny, a una immersió. A baixar per les escales de les paraules fins a les fondàries de l’experiència humana: el dolor, la pèrdua, la por, però també la resistència més íntima. Aquests poemes són les bombolles d’aire que pugen des del fons, són els ulls que s’acostumen a l’ombra i acaben descobrint-hi una fosforescència ambarina: la del llenguatge poètic.

En el panorama de la poesia catalana contemporània, la veu de Vinyet Panyella s’ha destacat sempre per la seva capacitat d’articular les esquerdes. En “Llum abissal”, aquesta articulació es converteix en una exploració sistemàtica dels límits. L’abisme no és només una metàfora existencial; és el lloc des d’on s’observa i s’interroga el món. L’obra dialoga amb la tradició de la poesia del segle XX que ha volgut donar veu al que no en té –el silenci, el buit, el trauma–, però ho fa amb una veu única, des de la consciència d’una llengua i un context.

Aquesta exploració dels límits, com assenyala amb tanta sensibilitat Montserrat Rubinat en el pròleg del llibre, es manifesta com un viatge a través d’elements primordials: «Aigua, Terra, Aire, Foc sacsegen els sentiments». La imatge de la platja transformada en «escenari de rituals antics» després de la tempesta, o la de l’«infern [que] bull sense flames», encaixen perfectament en la paradoxa d’una llum abissal. No és una llum que calmi, sinó una energia fosca que trasbalsa i revela. Rubinat intueix així el nucli del llibre: l’acceptació de viure «en una nebulosa» i, malgrat això, sentir com «el batec de les emocions ressona a tot l’interior del bosc». És precisament en aquest espai de contradicció —entre el descalçament sincer i la tempesta serena— on la poesia de Panyella construeix el seu lloc habitable.

Per entendre la font d’aquesta poesia que alhora neda i crema, cal retrocedir fins a la seva arrel més terrenal. El nom de Vinyet Panyella no és casual. Porta en ell la fusió del vi i la terra, de la malvasia i el Garraf, en un indret on el blanc de les parets dialoga eternament amb la blavor del mar. És una veu que neix d’un lloc concret —d’olors de xiringuito, de pinassa i de pell colrada pel sol— i que ha après, com diu el vell aforisme russinyolià, més a sumar i a multiplicar que no pas a restar o dividir. Potser d’aquí ve la seva capacitat única per explorar l’abisme sense perdre’s del tot en ell: perquè en el fons, encara en la penombra més densa, li resta sempre l’afirmació vital d’una llengua arrelada i l’espurna d’una malvasia que, forçosament, no s’apaga en el seu mirar. La llum abissal, al capdavall, és també aquesta: la llum d’una persona que, coneixedora de les fosques operacions de la pèrdua, continua optant per la suma de la paraula i la multiplicació de la bellesa.

iPhoto Quim Curbet, 2012.