L'excusa per començar

A l’inici de totes les coses sempre hi ha una excusa que ens serveix per tirar endavant. A vegades és una pregunta sense resposta que se’ns clava al cervell com una estella; d’altres, una conversa escoltada a mitges en un bar, una imatge capturada a l’atzar amb el mòbil o la necessitat imperiosa d’ordenar el caos que portem a dins. Aquest espai neix d’una d’aquestes excuses, potser la més legítima de totes: la de compartir. Compartir idees, descobriments, reflexions i petites troballes quotidianes que, d’altra manera, quedarien perdudes en la llibreta d’un escriptor o en la memòria volàtil d’un disc dur. Perquè al final, escriure no és només una manera d’explicar el món, sinó d’entendre’l –i d’entendre’ns– una mica millor. Ara, que encara no estic cansat del tot, aniré deixant la pista del que em passa pel cap, sense un rumb fix preestablert, però amb la certesa que el camí es fa sol si un comença a caminar.

En la seva Carta a Erasme, Joan Lluís Vives deia que «Vivim en temps difícil en què no podem ni parlar ni callar». Aquesta frase, escrita fa gairebé cinc segles en un context de convulsió i incertesa, em ressona avui amb una actualitat punyent. Vivim en l’era de la hipercomunicació, on parlar és més fàcil que mai –un tuit, un estat, un comentari immediat– però on callar s’ha convertit en un acte gairebé subversiu. I, tanmateix, quin sentit té parlar si no hi ha ningú disposat a escoltar de veritat? O callar, quan el silenci pot interpretar-se com a indiferència o complicitat? Potser per això escriure, avui, continua tenint sentit: perquè és un equilibri precari entre aquests dos abismes, un exercici de responsabilitat i de llibertat. Aquest espai vol ser també això: un lloc on les paraules no siguin simplement soroll, sinó un intent honest de diàleg, amb un mateix i amb qui les vulgui rebre.

Potser tot allò que em passa pel cap em costa expressar-ho i això només és un intent d’escapar de la meva ignorància, potser valdria més la pena callar i semblar intel·ligent que deixar-ho per escrit i fer palès el meu desconeixement. Però si alguna cosa he après és que la saviesa no consisteix a acumular certeses, sinó a fer-se les preguntes adequades, i que el veritable aprenentatge comença just allà on s’acaba el nostre territori conegut. Aquests textos voldran ser, doncs, una exploració conscient des de la frontera del que sé, un mapa traçat a mesura que avanço per terreny desconegut. Si em llegiu amb ulls crítics, potser hi trobareu errors i contradiccions; si em llegiu amb ulls còmplices, potser hi descobrireu un reflex de les vostres pròpies incerteses. Al cap i a la fi, escriure des de la ignorància no és confessar una derrota, sinó reconèixer que encara estem vius, que continuem aprenent, i que tenim alguna cosa a dir, encara que només sigui per descobrir, pel camí, que no érem tan sols com crèiem. Potser, com deia Erasme, «els mortals són ignorants de moltes coses i cadascú desconeix massa coses, però n’hi ha que amaguen la seva ignorància i d’altres que la descobreixen». Jo he triat descobrir-la.

iPhoto Quim Curbet