Quan tu vas, ells tornen

Quan tu vas, ells tornen. Sempre hi ha hagut gent així, que sembla haver nascut de tornada de tot. Són aquells éssers que et miren per sobre l’espatlla mentre tu encara dubtes si obrir la porta, que parlen amb la fatiga de qui ja ha viscut tres vides abans que tu comencessis la primera. Els reconeixes per la mirada, una mena de boira cansada que ho ha vist tot, que ho ha perdut tot, que ho ha superat tot abans que tu tan sols ho somiessis. Porten la saviesa com una llosa, l’escepticisme com un escut, i et vigilen des del futur mentre tu encara ensopegues amb el present. Són els guardians del “ja ho veuràs”, els profetes del “t’ho vaig dir”, els fantasmes d’un demà que ells ja han habitat i abandonat.

Nosaltres, mentrestant, anem arrossegant les nostres inseguretats per la vida com qui carrega un equipatge massa feixuc, aturant-nos a cada cantonada per preguntar si aquest és el camí correcte, si aquella porta s’ha d’obrir, si val la pena esperar l’autobús. Ens movem entre el dubte i l’esperança, entre la por i la il·lusió, encara capaços d’engrescar-nos amb promeses que ells ja saben falses, encara disposats a creure en un final feliç que ells fa temps que van deixar d’esperar. I és precisament aquí on rau la distància insalvable: mentre nosaltres encara preguntem, ells ja fa estona que han deixat de respondre.

Ells són invencibles, són com un imant amb el pol oposat que sempre ens repel·leix. Pots acostar-t’hi, intentar tocar-los, provar de creuar la distància que us separa, però hi ha una força invisible que t’empeny enrere, que et retorna al teu lloc. No és hostilitat, no és menyspreu; és simplement la impossibilitat de coincidir. Ells ja han estat on tu vas, ja han après el que tu encara aprens, i aquesta asimetria crea un camp magnètic que fa que les vostres òrbites mai puguin trobar-se. Els mirem i ens miren, però sembla que nosaltres sempre ho fem des de la vorera equivocada de la vida.

De vegades, però, aquesta mirada cansada no és només fatiga sinó una mena de pulsió secreta, un desig d’anar més enllà que es confon amb l’anhel de desaparèixer. A Annie Hall, de Woody Allen, el jove Duane –un Christopher Walken inquietant– ho explica mentre seu vora el llit, amb una calma que glaça la sang: quan condueix de nit i veu els fars dels cotxes que s’acosten de cara, de vegades sent l’impuls sobtat de girar el volant i estavellar-s’hi de ple. Pot imaginar l’explosió, el vidre trencat, les flames brotant de la gasolina. No ho diu amb por, sinó amb la certesa de qui ja ha assajat la mort mentalment cent vegades. I Alvy Singer, el personatge d’Allen, només pot respondre amb una fugida: «Bé, ara me n’he d’anar, perquè... he de baixar de nou al planeta Terra». El que esgarrifa de Duane no és que vulgui morir, sinó que ho explica des d’una distància on la vida ja pesa tan poc que el xoc frontal sona gairebé com una alliberació. És un d’ells, un dels que tornen. I nosaltres, els que encara preguntem, només podem baixar del cotxe com puguem.

I potser per això, al capdavall, els necessitem. Aquests éssers impossibles, aquests imants amb el pol oposat, aquests fantasmes del futur que ens miren des de la distància. Els necessitem perquè la seva existència ens recorda que encara som a temps de preguntar, d’equivocar-nos, d’engrescar-nos amb promeses falses i d’esperar autobusos que potser no arribaran mai. Mentre ells ja han respost totes les preguntes i han après que no valia la pena fer-se-les, nosaltres encara dubtem, encara ensopeguem, encara som prou ingenus per creure que la porta s’obre perquè sí, perquè el món és així de generós de tant en tant. Ells són la tomba de la il·lusió; nosaltres en som el bressol. I en aquesta distància insalvable, en aquest xoc silenciós entre els que tornen i els que van, potser hi batega justament l’única cosa que encara no han pogut esterilitzar: la vida mateixa, amb la seva estúpida i meravellosa capacitat per començar de nou. Quan tu vas, ells tornen. Però mentre tu vas, encara ets viu. I això, potser, ho és tot.

Annie Hall.