Què és la civilització?

Quan parlem de civilització, normalment ens referim a societats que ja tenen una mica de “tot”: ciutats, polítics manant, comerç en marxa, avenços tecnològics i coses com l’escriptura o l’art. Però si ho pensem bé, el concepte és més complex i ha donat molt de joc. Hi ha qui ho veu com un cicle vital: Oswald Spengler deia que les civilitzacions neixen, creixen i moren com si fossin plantes. En canvi, Arnold J. Toynbee ho explicava com un repte constant: una civilització tira endavant si sap respondre els problemes que li sorgeixen. I després n’hi ha que ho miren més per dins: Sigmund Freud defensava que la civilització ens fa pagar un peatge psicològic, perquè per viure en grup hem de renunciar a instints que portem de sèrie. En canvi, Albert Schweitzer assegurava que tot plegat no val per res si no hi ha una base ètica, una mena de brúixola moral. Al final, la civilització no és només una llista d’invents o lleis, sinó aquest equilibri –sovint precari– entre el que volem com a individus i el que necessitem per viure plegats. Potser per això Freud també deia que «el primer home a llançar un insult en comptes d’una pedra és el fundador de la civilització»: perquè al capdavall, civilització és això, aprendre a gestionar els conflictes sense matar-nos.

Aquesta idea d’equilibri, de fet, ja planava sobre els mateixos orígens del terme. Quan busquem quan i com va sorgir la paraula “civilització”, ens topem amb pensadors francesos que en van posar els fonaments. Al segle XVIII, Anne Robert Jacques Turgot –ministre de la Marina i de les Colònies de l’imperi francès, per cert– ja parlava de la civilització com un procés acumulatiu: el coneixement es transmet i es perfecciona generació rere generació. Però qui va posar les bases més sòlides va ser François Guizot, amb la seva idea que la civilització autèntica ha de combinar dues dimensions: el progrés social (institucions, benestar material) i el desenvolupament interior (intel·lectual i moral). Paral·lelament, l’italià Giambattista Vico ja havia imaginat, a la seva manera, que les societats segueixen cicles vitals, una idea que després ressorgiria amb Spengler i Toynbee. I el lingüista Émile Benveniste ho va acabar de clarificar: el concepte “civilització” va néixer al segle XVIII precisament per expressar aquesta idea dinàmica de progrés, per diferenciar-se de paraules més estàtiques com “civilité” (cortesia). Així doncs, des del principi, el mot portava aquesta doble tensió entre el canvi i l’estabilitat. Ja ens alertava Aimé Césaire que «una civilització que es mostra incapaç de resoldre els problemes que genera el seu funcionament és una civilització decadent».

A mesura que avançava el segle XIX i entrava el XX, la mirada es va tornar més complexa i, sovint, més pessimista. François-René de Chateaubriand encara mirava amb admiració les grans civilitzacions clàssiques, però Paul Valéry, després de les guerres mundials, va sentenciar amb una frase que encara ressona: «Les civilitzacions són mortals». Per a ell, tot aquell tresor acumulat de coneixements i costums era fràgil i vulnerable. En aquesta línia més cultural i identitària, Maurice Barrès va defensar la civilització com un llegat, una herència que es transmet i que cal protegir. I si ens fixem en la política, Niccolò Machiavelli, molt abans, havia associat el concepte a la virtut cívica: una societat civilitzada és aquella on els ciutadans anteposen el bé comú, un ideal republicà que connecta amb la idea que el progrés material ha d’anar acompanyat de quelcom més profund.

I què passa quan mirem el nostre entorn més proper? Doncs que aquestes tensions globals es concreten en reflexions molt suggeridores. Des d’aquí, Joan Fuster va aplicar el concepte a la realitat del país: per a ell, la civilització d’un poble es mesura per la seva normalitat cultural i institucional, per la capacitat de tenir un projecte col·lectiu sense complexos. En una línia que connecta amb aquesta visió, l’historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals va estudiar com, a l’edat mitjana, el llegat romà, el dret propi i el cristianisme es van fusionar per donar forma a la identitat catalana, una bona mostra d’aquesta combinació de factors materials i espirituals que reclamava Guizot. I, per acabar, dos pensadors més: l’italià Pietro Rossi, que ha dedicat bona part de la seva obra a veure com ha evolucionat aquest concepte en la filosofia contemporània, i el francès Jean-Jacques Rousseau, que ja al segle XVIII va posar el dit a la llaga advertint que, de vegades, el progrés civilitzador ens allunya de la nostra part més autèntica i humana, un advertiment que connecta directament amb el “peatge psicològic” de Freud.

Després de tot aquest recorregut per idees de pensadors de diferents èpoques i països, potser val la pena aturar-se un moment i preguntar-se: tot plegat, per a què serveix? Perquè si ens fixem, gairebé tots parteixen d’un supòsit semblant: que la civilització és una cosa seriosa, profunda, transcendent. Cioran deia que «Una civilització comença pel mite i acaba pel dubte» i l’humorista francès Alphonse Allais va resumir el concepte amb una frase mordaç que em sembla definitiva: «Què és la civilització, sinó la caserna, l’oficina, la fàbrica, els aperitius i els empleats de banca?». Dit d’una altra manera: després de segles de reflexions profundes sobre el progrés, l’ètica i la identitat, potser la civilització no és més que la rutina quotidiana, les institucions que ens vetllen i ens vigilen, i els petits plaers que ens queden. I potser, al capdavall, és precisament en aquesta barreja de grandesa i quotidianitat, de profunditat i superficialitat, on rau el seu veritable interès. Perquè la civilització, tant si la pensem com si la vivim, acaba sent això: l’esforç col·lectiu per organitzar-nos i els aperitius per suportar-ho.

Thomas Cole. The Course of Empire, 1836.