Sobre la consciència del món

«No em queda clar que el món tingui consciència.» Aquesta frase, que l’escriptor Joseph Roth va deixar anar en una de les seves cartes a Stefan Zweig, ressona avui amb una actualitat esfereïdora. Era el 1933, i Roth, exiliat a París després de fugir de l’Alemanya nazi, escrivia a l’amic amb una lucidesa que esdevé diagnosi: «L’embotiment del món és més gran que el 1914. L’home ja no es commou quan es vulnera i assassina la condició humana». El que Roth constatava, amb l’estupefacció de qui veu com el món que coneixia s’enfonsa en la barbàrie, és l’absència d’una consciència col·lectiva que reaccioni davant el mal. No és només que hi hagi dolents, ve a dir-nos, sinó que la resta, els que haurien de testimoniar, protestar, aixecar la veu, romanen muts, embotits, incapaços de commoure’s. El món, com a subjecte moral, no existeix; només existeixen individus que sovint trien mirar cap a una altra banda.

La fi de Joseph Roth, sis anys després d’aquella carta, va confirmar tràgicament el seu propi diagnòstic. Instal·lat a París, vivia en hotels barats, bevia cada vegada més i malvivia amb penúries econòmiques constants. L’exili l’havia condemnat a una existència precària, allunyat de la llengua i dels lectors que li donaven sentit. El 22 de maig de 1939, la notícia del suïcidi de l’escriptor Ernst Toller a Nova York el va afectar profundament. Pocs dies després, el 27 de maig, Roth moria a l’hospital per a pobres Necker, a París, víctima d’una pneumònia doble agreujada per la síndrome d’abstinència de l’alcohol –el delirium tremens– en intentar deixar de beure de cop. Tenia quaranta-quatre anys. L’home que havia denunciat l’embotiment del món va morir en la misèria, en una ciutat que l’havia acollit, però que, com la resta d’Europa, assistia impassible a l’avenç del feixisme. Roth havia encertat: el món no tenia consciència.

El destinatari d’aquella carta, Stefan Zweig, va córrer una sort encara més simbòlica, si és possible. Exiliat primer a Anglaterra i després als Estats Units, va acabar instal·lant-se al Brasil el 1941, fugint d’una Europa que s’havia tornat irrespirable. Allà, a la ciutat de Petrópolis, va escriure les seves memòries, El món d’ahir, un comiat commovedor a la civilització europea que s’esfondrava sota les botes nazis. Però el Brasil, per molt paradisíac que fos, no va poder guarir la ferida de l’exili. El 23 de febrer de 1942, convençut que la nit que queia sobre Europa seria llarga i potser definitiva, Zweig i la seva segona dona, Charlotte Altmann, es van llevar la vida junts amb una sobredosi de barbitúrics. En la carta de comiat, escrivia: «La meva pròpia llengua m’ha abandonat i la meva pàtria espiritual, Europa, s’ha destruït a si mateixa». Tenia seixanta anys. L’endemà, el govern brasiler li va concedir un funeral d’Estat.

Aquests dos finals, el de Roth i el de Zweig, tan propers en el temps i tan diferents en les circumstàncies materials, acaben d’ajustar el mateix diagnòstic: el món no només no tenia consciència, sinó que expulsava de si, cap a la misèria o cap a la mort, els que en tenien. I potser per això, avui, llegir les seves cartes creuades –publicades en castellà per Acantilado amb el títol Ser amigo mío es funesto, però encara inèdites en català– és un exercici tan commovedor com necessari. En aquella correspondència, hi ha el testimoni de dos homes que van intentar mantenir viva la flama de l’humanisme mentre tot s’enfonsava. I també, és clar, la confirmació que la consciència, quan existeix, ho paga car.

Stefan Zweig i Josep Roth.