Atrapats en la pantalla

Que els ordinadors ens van fer la vida més fàcil, en general és ben cert, però també ens la van complicar i molt. Arribaven amb la promesa d’alliberar-nos de les tasques més tedioses i mecàniques, d’escombrar la pols de les màquines d’escriure i els fitxers atapeïts de paper. I en part, així ha estat. Avui, en pocs minuts, processem dades que haurien requerit setmanes de càlcul manual, ens comuniquem instantàniament a través d’oceans i accedim a un arxiu de coneixement humà pràcticament infinit amb uns quants clics. La productivitat, en molts sectors, s’ha disparat i més que ho farà. Però aquesta mateixa eficiència ha teixit una teranyina de dependència que ens constreny. El que abans era un tràmit burocràtic que es resolia amb un segell i una conversa, ara pot esdevenir un malson de contrasenyes oblidades, formularis digitals infinits i cues virtuals que avancen a velocitats de tortuga. Hem canviat la solidesa tranquil·litzadora del paper per la immaterialitat volàtil dels bits, i sovint, la solució ràpida ha sembrat la llavor d’una nova i més complexa complicació.

El món ja no és el que era, hem vist el canvi en el breu lapse d’una generació. Els qui vam començar a viure entre el soroll de les agulles de les impressores matricials i el xiulet hipnòtic dels mòdems marcant número, vam ser testimonis d’una mutació silenciosa però radical de la realitat. Recordem encara aquella frontera nítida entre l’àmbit digital i el físic: un era una eina, un mitjà per a un fi; l’altre era el lloc on vivíem de debò. Ara, en canvi, la membrana que els separava s’ha tornat porosa fins a gairebé desaparèixer, i habitem en una mena de contínuum híbrid on el que passa a la pantalla té conseqüències immediates, i de vegades devastadores, al món tangible. Aquesta generació que ha crescut amb el tacte lliscant sobre el vidre ja no pot concebre l’existència sense la mediació constant de la interfície. La gran paradoxa és que, en fer-se la tecnologia ubiqua, ha esdevingut invisible, però la seva ombra, la seva capacitat de modelar els nostres hàbits, desitjos i relacions, no ha fet més que accentuar-se.

Avui, qui més qui menys, surt a passejar el gos tot mirant el mòbil, circula amb bicicleta amb un GPS al volant, i fins i tot consulta el temps que farà d’aquí a deu minuts abans de treure el nas per la finestra. Aquesta connexió permanent, que ens promet un control absolut sobre l’entorn i l’atzar, ha acabat per segrestar la nostra atenció dels petits rituals quotidians que, sense saber-ho, teixien el lligam amb el món sensible. L’acte de passejar, abans una deriva sense rumb fix on l’espera i l’observació distreta tenien cabuda, s’ha convertit en una comprovació constant de notificacions, en una fugida endavant dins del laberint de pantalles. Fins i tot el cos, en moviment, queda en un segon pla, subordinat a la veu metàl·lica que ens indica per on anar. Ens hem tornat àncores en un present immediat i digital, incapaços d’habitar plenament l’espai físic que trepitgem, perquè la mirada, sempre posada en un més enllà de vidre i llum, ja no el reconeix com a propi.

Potser per això, ens ressona amb tanta força l’advertència del filòsof francès Jean Baudrillard: «Els objectes ja no tenen valor d’ús, ni valor de canvi. Tenen valor de signe: serveixen per comunicar qui volem ser». Ja no mirem el mòbil perquè ens sigui útil, sinó per confirmar que existim dins d’un sistema de signes. El gos, la bicicleta, la finestra, ja no són realitats en si mateixes, sinó accessoris per a una foto, escenaris per a una història, proves que som algú en el gran aparador digital. I mentre intentem assemblar-nos a la imatge que hem projectat, el món real, el que pesa i es toca, es va esvaint en una boira de segones intencions.

Saül Steimberg, 1960.