La darrera cigarreta

És curiós com la literatura de vegades imita la vida de manera tan precisa. Italo Svevo, el gran escriptor triestí autor de La consciència de Zeno, va viure obsessionat pel tabac i per la idea de deixar-lo, una lluita que va plasmar magistralment en la seva novel·la. Doncs bé, en el seu llit de mort, envoltat de la seva família, la realitat va superar la ficció. Conscient del final, va fer un últim gest carregat d’ironia i debilitat humana: va demanar un cigarret. No era només la nicotina, sinó el desig d’aferrar-se a un ritual quotidià, a un últim plaer terrenal. Va ser com si, en aquell moment suprem, volgués burlar-se de la seva pròpia malaltia i acomiadar-se del món amb el mateix vici que el va perseguir tota la vida. Una darrera cigarreta que, per fi, no caldria deixar.

La ironia, però, no s’acaba aquí. I és que Italo Svevo havia establert un pont intel·lectual amb Sigmund Freud molt abans de la seva última cigarreta. L’escriptor triestí havia llegit l’obra del pare de la psicoanàlisi i va incorporar els seus principis a La consciència de Zeno. La novel·la és, en essència, el diari que Zeno escriu per encàrrec del seu psicoanalista, el doctor S., i el primer capítol –titulat “El tabac”– és una anàlisi obsessiva i irònica de la seva addicció, plena de promeses incomplertes i “últimes cigarretes” que mai no ho són. Freud, per la seva banda, fumador empedreït fins a les darreres conseqüències, va rebre un exemplar de la novel·la, però no hi ha constància que arribés a reconèixer el deute intel·lectual de Svevo amb la seva obra. La paradoxa és fascinant: mentre l’escriptor disseccionava literàriament l’addicció amb eines freudianes, el metge que les havia inventat moria literalment devorat pel mateix vici, incapaç d’aplicar-se la cura. Svevo va morir d’una malaltia cardíaca agreujada pel tabac després d’un accident de cotxe; Freud, després de 33 operacions per un càncer de paladar que no va voler deixar d’alimentar amb els seus puros.

La història està plena de grans figures l’addicció al tabac de les quals va tenir un final tràgic. Artistes com Nat King Cole, Walt Disney o Humphrey Bogart van morir de càncers relacionats amb el tabaquisme després d’haver fumat durant dècades; la seva “última cigarreta” va ser, sense saber-ho, un pas més cap a la malaltia que posaria fi a les seves vides. Però hi ha casos on aquest darrer acte transcendeix la mera tragèdia mèdica i esdevé un gest literari i vital. Terenci Moix, fumador empedreït i hedonista, conscient de la gravetat de la seva malaltia, també va demanar fumar en els seus darrers moments. No era només dependència, sinó un comiat als plaers de la vida, una rebel·lió final i una manera de tancar els ulls amb el mateix vici que havia definit la seva escriptura i la seva manera d’estar al món. Com Italo Svevo, que en el seu llit de mort va voler cloure l’existència amb la mateixa ironia que impregna la seva obra, una darrera burla a la seva pròpia obsessió per deixar el tabac.

Tanmateix, podem preguntar-nos si aquesta addicció tan literària perviu en els escriptors i escriptores d’avui dia. En un món cada cop més conscient dels riscos del tabac, la relació dels creadors contemporanis amb el fum suposo que ha canviat. El 2015, al CCCB, el periodista Jordi Nopca i el dramaturg Marc Caellas van presentar unes performances literàries sobre el consum dels escriptors, amb una pregunta tan directa com reveladora: «Fumen nicotina o cigarret electrònic?». Em pregunto si la “darrera cigarreta” dels escriptors d’avui serà com una mena de vaporació digital, acompanyada d’un glop de vi ecològic sense sulfits.