Soc un remugant

Es diu generalment de la gent que parla entre dents en senyal d’enuig, de desgrat, de desaprovació. En el meu cas és una cosa més animal. És una mena de soroll sord, gutural, que faig amb la boca quan el meu cervell funciona intensament, com l’ordinador de sobretaula quan s’escalfa. A vegades es pot confondre amb una ventositat o amb el crit d’una granota en disposició d’aparellar-se. Es produeix entre la llengua i l’interior de la galta esquerra, fent explotar una bombolla d’aire barrejat amb saliva. No puc evitar-ho; em surt de manera involuntària quan llegeixo, quan escric, quan intento resoldre un problema o quan em perdo en els meus pensaments. El meu pare també ho feia i jo el devia imitar. Em diuen que sembla que estigui ruminant, com una vaca, però sense la noblesa del remugant. Per mi és com un soroll blanc intern que es fa extern, un so que acompanya l’esforç de pensar. Més que un senyal de disgust, és el brunzit del meu processador particular. I com a tot ordinador, si li exigeixes massa, de vegades s’escalfa i el soroll es fa més insistent, més primitiu, gairebé prehumà.

És un so tan característic que una vegada el dependent d’una botiga, mentre m’exposava diversos models d’un producte que volia comprar, em va dir: «Ja pot atendre la trucada, si vol...». L’home es pensava que era un so estrafolari del meu mòbil. Em vaig quedar perplex, amb la boca mig oberta a punt de fer un altre «remugueig», mentre ell insistia assenyalant la butxaca dels meus pantalons. Quan vaig comprendre el malentès, vaig negar amb el cap i vaig assenyalar el producte que volia, sense gosar pronunciar paraula, de por que el so tornés a sorgir i el bon home acabés convençut que havia ensopegat amb el client més tecnològicament anòmal de la història. Aquell dia vaig començar a reflexionar sobre els sons que ens habiten.

El filòsof coreà Byung-Chul Han parla de la «societat de la transparència», on tot ha de ser explícit, comunicable, lluminós. Però aquest remugar meu és just el contrari: és opac, interior, matèric. És el soroll de les idees que xoquen abans de néixer, el so del magma mental. Com deia aquella dita popular, «les coses clares i la xocolata espessa», però aquest soroll meu és tot espessor i poca claredat. És el queix de l’ànima quan processa el món. I en un món que exigeix paraules netes i discursos polits, jo vaig per la vida fent de granota en zel o d’ordinador vell, sense adonar-me’n, recordant-me a mi mateix –i als dependents esverats– que pensar, de vegades, també és una activitat bruta, íntima i sorollosa.

Imatge generada amb IA.