El niu de les paraules

A vegades ens imaginem que les paraules neixen del no-res, que nien misteriosament en l’escalfor de pasta de paper d’antics diccionaris, però no sempre és així. El 28 de gener de 1754 –per exemple–, l’escriptor Horace Walpole va escriure una carta al seu amic Horace Mann explicant un descobriment recent «d’aquell tipus que anomeno Serendipity». Havia manllevat el mot d’un conte persa, Els tres prínceps de Serendip (l’antic nom de Sri Lanka), els protagonistes del qual «sempre feien descobriments, per accidents i per sagacitat». Walpole no devia donar gaire importància al seu invent: aquella va ser l’única vegada que el va fer servir.

I allà va romandre, adormit, durant més d’un segle. Va reaparèixer tímidament el 1857 en una col·lecció de cartes, però ningú el va notar. No va ser fins al segle XX, amb l’avenç de la ciència i la tecnologia, que els investigadors van necessitar urgentment una paraula per descriure aquells descobriments accidentals però afortunats. Avui, el mot s’ha traduït al gal·lès, l’italià i fins i tot al francès, tan gelós de la seva llengua, que va acabar adoptant-lo.

La història de les paraules és plena d’aquestes aturades, d’aquests mots que dormen durant dècades o segles esperant que algú els necessiti. Però n’hi ha d’altres que neixen en un context completament diferent del que acabaran designant, o que directament van ser creades per burlar-se’n i van acabar convertides en emblemes.

El 25 de gener de 1921, el Teatre Nacional de Praga va estrenar una obra que canviaria el nostre vocabulari: R.U.R. (Rossum’s Universal Robots), de l’escriptor txec Karel Čapek. L’obra explicava la història d’uns éssers artificials creats per treballar per als humans, fins que un dia es rebel·len i exterminen l’espècie que els havia creat. Però Čapek no va batejar aquells éssers com a “robots” des del principi. Havien de dir-se “laboři” (treballadors, en txec), però l’escriptor no n’acabava d’estar satisfet. Va ser el seu germà Josef, pintor i escriptor, qui va suggerir “roboti”, derivat del mot eslau “robota”, que significa treball forçat o servitud. 

En el sistema feudal, la robota era el treball obligatori i no remunerat que els camperols devien al senyor. Karel Čapek va reconèixer sempre el mèrit del seu germà, que va morir tràgicament el 1945 al camp de concentració de Bergen-Belsen. Ni l’un ni l’altre podien imaginar que aquell mot inventat per a una obra de teatre esdevindria universal, que es traduiria a desenes de llengües i que un segle després els robots serien una realitat quotidiana a fàbriques, hospitals i cases de mig món.

L’astrònom Fred Hoyle, en canvi, sí que pretenia que la seva paraula no prosperés. Odiava la idea que l’univers hagués nascut d’una explosió cataclísmica. El 28 de març de 1949, Hoyle va participar en un programa de la BBC Radio 3 per parlar de la seva teoria cosmològica preferida: l’univers estacionari. Per contrastar-la amb la teoria rival, va descriure «la hipòtesi que tota la matèria de l’univers va ser creada en un gran estel (big bang) en un moment concret del passat remot». Durant anys s’ha repetit que Hoyle va fer servir l’expressió amb intenció burleta, esperant ridiculitzar aquella teoria. Però la història real és més matisada. Els seus amics i col·legues George Gamow i Georges Lemaître no s’hi van ofendre. Hoyle mateix va explicar més tard que, en programes de ràdio, intentava fer servir paraules que suggerissin imatges visuals del que s’explicava. La jugada, en tot cas, li va sortir del revés: el nom va agradar, la teoria es va imposar, i quan Hoyle va morir el 2001, molts obituaris el recordaven precisament com «l’home que va encunyar el terme Big Bang». Avui, el nom és tan habitual que gairebé ningú no recorda que va néixer en una tertúlia radiofònica.

I què passa quan la paraula neix amb voluntat explícita de fer mal? Al segle XVII, George Fox, fundador dels Friends, va declarar davant un jutge que «tremolava davant la paraula del Senyor». El magistrat, burleta, els va anomenar “Quakers” (tremolosos). El nom despectiu va acabar sent la designació oficial d’una de les confessions religioses més influents d’Anglaterra.

El mateix va passar amb “impressionisme”. Quan Claude Monet va exposar Impression, soleil levant el 1874, el crític Louis Leroy va prendre el títol per burlar-se’n: “Exposició dels impressionistes”, va escriure, convençut que ridiculitzava aquells pintors que ni tan sols sabien acabar els quadres. El mot, pensat com a insult, va esdevenir el nom d’un dels moviments artístics més importants de la història. 

I amb “suffragette” va passar quelcom semblant. El Daily Mail va encunyar el terme el 1906 per ridiculitzar les dones que lluitaven pel vot a la Gran Bretanya. El sufix “-ette”, en francès, té connotacions diminutives i menyspreables. Però les militants el van adoptar amb orgull, i el que havia de ser un insult es va convertir en una bandera. En català, el mot va arrelar com a sufragista, perdent pel camí la càrrega despectiva original.

Totes aquestes paraules tenen alguna cosa en comú: van néixer per necessitat, per error, per burla, per intuïció. Però cap dels seus creadors podia preveure què en seria, d’elles. Walpole no sabia que “serendipity” acabaria traduint-se a mitja dotzena de llengües. Čapek no imaginava els robots actuals; Hoyle no esperava passar a la història lligada a l’expressió que volia ridiculitzar; les sufragistes no van triar el nom, però el van fer seu; els quàquers van acceptar el mot que els posava l’adversari. Les paraules, un cop creades, volen soles, fora del niu. I de vegades, com la serendipitat mateixa, acaben en llocs que els seus pares no haurien pogut ni somiar.

Robot, il·lustració de Derek Hobbs.