Una llegenda del futur

Agustín Rojas Anido, que adoptaria el pseudònim literari d’Agustín de Rojas en homenatge a un dramaturg castellà del Segle d’Or, va néixer a l’Havana l’11 de juny de 1949, en una Cuba que iniciava un camí de transformacions radicals que marcarien la seva vida i la seva obra. Va tenir una formació tan diversa com la seva producció intel·lectual: es va llicenciar en Ciències Biològiques, però la seva passió per l’ensenyament i les arts el va portar a exercir com a professor d’Història del Teatre a l’Escola d’Instructors d’Art de Villa Clara. Aquesta aparent dualitat entre la ciència i les humanitats va conviure sempre en ell, i esdevindria una de les claus per entendre la seva escriptura. Membre de la UNEAC (Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba), De Rojas va ser un home profundament compromès amb el projecte de la Revolució Cubana, un ideal que impregnaria les seves primeres novel·les i el situaria com una veu fonamental dins del panorama cultural de l’illa, conegut pels seus amics i col·legues com un home proper, accessible, que escrivia en una modesta caseta del barri d’El Condado mentre les seves filles jugaven al seu voltant.

La seva contribució més rellevant i reconeguda la va realitzar en el gènere de la ciència-ficció, on és considerat una de les figures cimeres a Cuba i fins i tot el pare de la ciència-ficció cubana. La seva obra fonamental és una trilogia composta per Espiral (1982), guardonada amb el prestigiós Premi David l’any 1980; Una leyenda del futuro (1985); i El año 200 (1990). En aquestes novel·les, De Rojas es va adscriure al corrent de la ciència-ficció socialista, inspirada per autors soviètics com Ivan Efremov i els germans Strugatski, que projectaven una visió idealista del futur sota ideals comunistes. Tanmateix, la seva obra conté una interessant dualitat: si bé mostrava un profund compromís amb la Revolució, també convidava a una lectura crítica, ja que en crear universos morals on els principis del socialisme es complien fil per randa, forçava el lector a contrastar aquella ficció optimista amb la crua realitat de la Cuba quotidiana. Amb una sòlida formació científica i influències que anaven des de Ray Bradbury i Isaac Asimov fins a Dostoievski, De Rojas va assolir una gran popularitat a l’illa, arribant a vendre 40.000 exemplars d’El año 200. El seu impacte va ser tan profund que, durant la dècada dels noranta, el taller literari més important de l’Havana va portar el nom de la seva primera novel·la, Espiral.

Una leyenda del futuro, la segona novel·la de la trilogia, ens situa a bord de la nau espacial Sviatagor en una missió amb destinació a Tità. Quan un greu accident posa en perill la vida dels tripulants, la nau inicia un experiment de recondicionament psicològic i emocional per intentar salvar-los. El protagonista, un científic anomenat Félix, descobreix que la seva companya Gema és “condicionada” per esdevenir menys emocional i més funcional, gairebé com una peça d’engranatge al servei de la missió. A mesura que avança la història, els personatges s’enfronten a les seves pors més íntimes i descobreixen que la dependència psicològica que els manté units és, alhora, la seva principal fortalesa i la seva vulnerabilitat més profunda. Enmig d’aquest procés, un d’ells acaba unint la seva ment a l’ordinador central de la nau, una entitat creada per ells mateixos, però que ara amenaça en convertir-se en el seu principal opressor. De Rojas utilitza aquesta premissa per explorar els límits de la identitat i la llibertat individual quan els protocols de supervivència dicten cada decisió, difuminant la frontera entre la humanitat i la màquina, entre la voluntat pròpia i l’obediència programada.

Després de la caiguda del mur de Berlín, Agustín de Rojas va patir un profund desengany ideològic que el va allunyar radicalment de la ciència-ficció. L’home que havia dedicat la seva obra a projectar un futur esperançador sota ideals socialistes va girar els seus interessos cap al cristianisme i l’ètica social, publicant la novel·la històrica El publicano (1997), sobre un dels deixebles de Jesús. Però el desencís no es va aturar aquí. En els seus darrers anys, malalt de càncer i immers en una depressió profunda, va desenvolupar una obsessió sorprenent: estava convençut que Fidel Castro no existia, que era una invenció de la propaganda. Aquesta idea, que alguns atribuïen al seu deteriorament mental i d’altres a una metàfora extrema de la despersonalització del poder, el va portar a rebutjar qualsevol ajuda mèdica. L’any 2011, quan tenia seixanta-dos anys, Agustín de Rojas es va deixar morir, tancant així una vida i una obra que sempre havien transitat entre la realitat i la ficció, entre l’esperança en el futur i la tragèdia d’un present que el va acabar devorant.

Agustín de Rojas.