Era un país de rambles

Hi ha paisatges que defineixen un país més enllà de les seves fronteres administratives, i les rambles són, sens dubte, un d’aquests elements identitaris al nostre territori. El mot “rambla”, d’origen àrab, evoca areny i llits de riera, cursos d’aigua ocasionals, sovint hostils, que baixen enfangats. Tanmateix, si en alguns indrets es conserva aquest significat primigeni, a la major part del país el concepte ha derivat per designar els passejos urbans que sorgiren extramurs, edificats al llit o a la vora de les antigues rieres. Així, les rambles esdevenen un llegat viu que connecta el medi natural amb la transformació urbana, i ens enllacen amb les arrels més profundes del nostre imaginari col·lectiu.

Barcelona n’és l’exemple més paradigmàtic, però gairebé cada població té la seva rambla, el seu espai de trobada, el seu cor social. Aquests llacs d’ombra de plataners i til·lers han estat tradicionalment l’epicentre de la vida col·lectiva: feien olor de dissabte, de diumenge i de festa de guardar; de verdures fresques acabades de collir, de cafè i de tabac. Entre remors atàviques, sovint s’hi dansava al ritme comptat de la sardana, però sobretot eren àgora, mercat d’idees, punt de reunió i d’intercanvi humà. Eren, en essència, el reflex d’una societat que es reconeixia en els seus rituals quotidians.

Les rambles eren el termòmetre de la vida ciutadana. Allà s’hi feia el vermut després de missa, s’hi pactaven negocis amb una encaixada de mans, s’hi iniciaven amors adolescents amb mirades furtives, s’hi discutia del que es podia discutir mentre els nens jugaven a córrer entre la gent. Eren l’escenari on es representava diàriament l’obra de teatre de la vida comunitària, amb els seus personatges habituals: el savi que ho sabia tot, el xafarder que ho comentava tot, l’avi que passejava el nét i li explicava històries d’un altre temps. La rambla es convertia en un mirall de la societat, un espai democratitzador on totes les veus trobaven el seu lloc.

Però res no és immutable. Avui, contemplant les nostres rambles, ens assalta una inquietud profunda. A Barcelona, la Rambla s’ha transformat en una artèria congestionada de turistes, mentre els ciutadans la creuen amb desconfiança, sentint-se forasters al seu propi país. L’ànima del passeig s’ha diluït en un decorat de souvenirs hispànics i terrasses on el menjar és tan global com insípid. La remor atàvica de converses ha deixat pas a un brunzir homogeni de llengües diverses i fugisseres que no arrelen. L’antic cor social batega ofegat per la pressió d’un model que prioritza l’espectacle efímer per sobre de la vida comunitària.

A Girona, l’escenari es repeteix amb variants locals. Les taules dels cafès també s’omplen de forasters que consumeixen paelles en conserva i de ciclistes que passen en tropell, mentre contemplen els indígenes amb la mirada encuriosida de qui observa una espècie en vies d’extinció. Els habitants de tantes viles amb rambla han anat desertant progressivament d’aquests espais que van ser seus. La invasió turística, la gentrificació, la transformació dels centres històrics en parcs temàtics, han expulsat la vida autèntica cap a les perifèries o cap a l’interior de les llars. Allà on abans ressonaven les converses dels veïns, ara s’imposa un silenci buit, només trencat pel rodolar de maletes amb rodes.

I és que ens hem deixat prendre les rambles. Literalment. Les hem cedit sense lluita, convençuts potser que era el preu del progrés. Mentrestant, la gent prefereix quedar-se a casa, captiva davant d’estranyíssims programes televisius on la mediocritat s’ha convertit en espectacle, o connectada a aquesta xarxa que ens fa creure que som ciutadans del món mentre anem perdent la ciutadania del nostre carrer. Ens hem refugiat en la comoditat de les pantalles sense adonar-nos que, en aquest viatge virtual, hem anat desconnectant del veí, de la conversa imprevista. Hem canviat la remor viva de la rambla pel brunzir abstracte de les notificacions.

És paradoxal: aquest país que engalanem amb banderes als balcons cada any per la Diada, cada dia s’assembla més a la ciutat global i menys a si mateix. Reclamem sobirania per decidir el nostre futur col·lectiu, però hem abdicat de la sobirania més elemental: la de l’espai quotidià, la del carrer on volem viure. Exhibim amb orgull els símbols de la identitat nacional mentre permetem que l’ànima dels nostres pobles es dilueixi en una oferta homogènia i despersonalitzada, pensada per al visitant de pas. Reivindiquem la diferència com a nació mentre acceptem que els nostres espais de vida es tornin irrecognoscibles, clònics, buidats d’aquella essència que defensem a les places durant les celebracions col·lectives.

Potser abans de plantejar-nos grans projectes, hauríem de començar per recuperar el que és més proper. No seria millor, com a primer acte de sobirania, tornar a ocupar les rambles en nom de la civilització? No parlo d’una ocupació hostil, sinó de la reapropiació pacífica dels espais que ens pertanyen. De tornar a fer la tertúlia al banc de sempre, de recuperar el costum de passejar-s’hi sense rumb, de comprar al comerç de proximitat, de dur els fills a jugar-hi, de mirar-nos als ulls amb els veïns. D’aprendre a reconèixer-nos en l’altre, en la conversa quotidiana que teixeix, fil a fil, el tapís de la comunitat.

Ocupar les rambles significa defensar un model de ciutat on els espais públics no siguin decorats per al consum ràpid, sinó autèntics àmbits de relació humana. Significa exigir polítiques que els protegeixin de la uniformització globalitzadora, que limitin els usos que els desnaturalitzen, que fomentin la vida comunitària per sobre de la rendibilitat turística. Significa repensar la ciutat no com una màquina d’atraure visitants efímers, sinó com l’escenari on els ciutadans despleguen la seva existència, on els infants aprenen a socialitzar-se, on els adolescents assagen els primers amors i on els grans troben companyia. Recuperar les rambles és un acte de resistència cívica contra la lògica implacable del mercat, una declaració que encara som a temps de triar quin tipus de societat volem ser: una comunitat viva o un decorat buit.

La recuperació dels espais de trobada hauria de ser un projecte col·lectiu, una mena de reconstrucció nacional des de la base. Perquè un país sense àgora, sense places vives, és un país malalt. Un país on la gent prefereix la soledat connectada abans que la trobada casual al carrer és un país que ha perdut alguna cosa essencial. Els nostres avis i besavis van construir aquests espais amb la seva manera d’habitar-los. Els van omplir de significat i nosaltres, en canvi, els estem buidant. I mentrestant, ens preguntem què ens passa com a poble, per què creix l’individualisme, per què la gent es connecta més però es comunica menys.

La resposta potser és més senzilla del que sembla: hem abandonat les rambles. I en abandonar-les, hem abandonat una certa idea de comunitat. Tornar-hi no és un exercici nostàlgic, sinó un acte de futur. Perquè les rambles no són només espais físics: són el lloc on es teixeix, cada dia, el tapís de la vida col·lectiva. I sense aquest tapís, no hi ha país que valgui, ni bandera que l’embolcalli, ni Sant Jordi que ens salvi.