Lieja-Bastogne-Lieja

Lieja és una ciutat valona, de llengua francesa i d’esperit belga, que s’alça en la confluència del Mosa i l’Ourthe. Hem d’advertir d’entrada que no és una capital perfecta ni de postal. És, més aviat, un tros de cor industrial que batega amb el record del carbó que va alimentar fàbriques, el de l’acer que va forjar històries obreres, i ara el de les naus reconvertides en museus, sales de concerts o mercats d’art. Passejant pels seus carrers, t’adones de tots els matisos del gris, un color que es fusiona amb el color del cel, dels rius i d’una pluja que manté els carrers molls durant més de cent quaranta dies a l’any.

Malgrat tot, sorprèn que el nom amb què més sovint es coneix Lieja sigui «la Cité Ardente», la Ciutat Fogosa. L’origen del sobrenom es remunta a una novel·la de cavalleries escrita per Henry Carton de Wiart el 1904, que narrava com el poble de Lieja, ajudat pels sis-cents Franchimontois, va resistir amb bravesa el saqueig de Carles el Temerari l’any 1468. Però l’expressió no es va popularitzar de veritat fins a l’Exposició Universal de 1905, quan el príncep Albert la va fer servir en el seu discurs inaugural. I allà va romandre: ferma, lligada a la memòria col·lectiva d’una ciutat que no es rendeix, que crema per dins amb la llum de la indústria i la força de la seva gent.

Recordo que de petit em mirava unes medalles daurades, petites i lluents, que duien l’escut de l’Exposició Universal de Lieja de 1905. Les havia vist en etiquetes de licors, potser també en alguna ampolla de cervesa o en capses de xocolata, com un segell de distinció que prometia qualitat i modernitat. Aquelles medalles, que ara em tornen a la memòria, eren el testimoni silenciós d’un temps ara ja oblidat totalment. La Primera Guerra Mundial va passar per Lieja com una piconadora i la Cité Ardente, que havia acollit reis, inventors i mercaders, va haver de sobreviure com va poder.

Però si Lieja es manté amb orgull per alguna cosa és per una cursa ciclista: la Doyenne, la Clàssica més antiga del calendari. Lieja-Bastogne-Lieja, que els aficionats pronuncien com un mantra quan cada abril travessa els turons de les Ardenes, amb la mateixa duresa amb què els obrers pedalaven cap a les fàbriques. I no és casualitat que aquesta cursa naixés aquí, el 1892, en una ciutat que ha après a resistir: resistir els saquejos, resistir el declivi industrial, resistir les pujades interminables de la Côte de la Redoute. Perquè Lieja no només és fogosa, sinó també tenaç. I cada vegada que un corredor aixeca els braços a l’arribada, a la riba del Mosa, no celebra només una victòria esportiva: celebra la manera de ser d’una ciutat que mai no es rendeix.

Aquest diumenge vam contemplar com Tadej Pogačar arribava a la meta. Sol, esprintant amb aquella barreja de fúria i elegància que el distingeix, travessava la línia d’arribada i obria els braços, com si abracés tota la ciutat. No era la primera vegada que l’eslovè guanyava la Doyenne, però cada victòria seva a Lieja té un regust especial: el del favorit que respecta la llegenda. Mentre els crits de la multitud resseguien el quilòmetre final, un pensava en tots els que han gravat el seu nom en aquesta cursa –Merckx, Kelly, Jalabert, Valverde– i en com tots ells, d’alguna manera, han begut del mateix caràcter fogós i indomable que defineix la ciutat. Perquè guanyar a Lieja no és només qüestió de cames: és qüestió de cor. I Pogačar, aquest diumenge, en va demostrar un de ben gran.

iPhoto Quim Curbet.