Un cavall amb ales

A la mitologia grega, el Pegàs és una de les criatures més fascinants i recognoscibles. Un cavall completament blanc, amb unes grans ales que li permeten volar, nascut de la sang de Medusa quan Perseu la va decapitar. Juntament amb el seu germà, el gegant Crisaor, va sorgir del coll de la Gòrgona en el moment de la mort. El nom podria venir d’una paraula grega que vol dir “font”, per les fonts que va fer brollar amb un cop de casc. Domat per Atenea i Posidó, va ser lligat amb una brida d’or i lliurat a l’heroi Bel·lerofont per vèncer la Quimera. El Pegàs simbolitza la inspiració poètica, la immortalitat i la connexió entre la terra i el cel, i està lligat a les Muses: amb una coça va fer brollar la font Hipocrene a la muntanya de l’Helicó, on bevien les deesses de les arts.

Els grecs de Focea que van fundar Empòrion (l’actual Empúries) al golf de Roses cap al 580 aC van portar amb ells no només mercaderies, sinó també el seu imaginari mític. A finals del segle V aC, la ciutat va començar a encunyar moneda pròpia, un acte que afirmava la seva identitat com a polis grega. Per al disseny, van triar un símbol poderós i reconegut a tot el món hel·lènic: el Pegàs. Inspirant-se en monedes d’altres ciutats com Corint, els emporitans van gravar a les seves dracmes de plata el cavall alat al revers, amb la inscripció “EMΠΟΡΙΤΩΝ” (dels emporitans). Amb aquesta tria, Empúries no només adoptava una iconografia mitològica, sinó que connectava el seu destí amb els valors del Pegàs: la noblesa, la velocitat, la força divina i el prestigi d’una cultura que s’estenia per tota la Mediterrània. La imatge va esdevenir tan emblemàtica que va durar segles i fins i tot va ser imitada per les tribus ibèriques veïnes, que van copiar el cavall alat a les seves monedes com a símbol de prestigi.

La figura del Pegàs ha transcendit la mitologia clàssica per esdevenir objecte d’estudi en el camp de la psicologia analítica, especialment a partir dels deixebles de Carl Gustav Jung. Ho il·lustra un cas clínic revelador que va descriure Wilhelm Stekel el 1943: un pacient seu, periodista de professió, però amb l’anhel secret de ser novel·lista, somiava amb la meitat d’un cavall alat que intentava alliberar-se del terra batent una única ala. Stekel va interpretar el somni com la representació d’un Pegàs mutilat –el cavall dels poetes, símbol de la creació literària– retallat per les limitacions de la feina periodística. El somni reflectia l’ambició creadora del pacient i, alhora, la impotència de no poder desplegar-la del tot.

Durant la Segona Guerra Mundial, la imatge de Bel·lerofont muntant el Pegàs va ser adoptada el 1941 per les recentment creades tropes paracaigudistes britàniques com a insígnia a la màniga. El símbol representava un guerrer que arriba a la batalla per aire, la mateixa tàctica dels paracaigudistes. L’emblema, un Pegàs en blau clar sobre fons granat, el va inspirar l’escriptora Daphne du Maurier –l’autora de Rebeca–, esposa del general Frederick “Boy” Browning, comandant de la 1a Divisió Aerotransportada. El color de fons de la insígnia va donar nom a la famosa boina granat que les forces aerotransportades van adoptar l’estiu de 1942, i d’aquí va venir el sobrenom que els alemanys van posar als paracaigudistes britànics: els Red Devils. El símbol va quedar immortalitzat durant la invasió de Normandia, quan la 6a Divisió Aerotransportada va capturar un pont sobre el canal de Caen a Ouistreham; en memòria de la seva tenacitat, el pont és conegut des d’aleshores com a Pegasus Bridge.

La vida de Francesc Dalmau i Norat (Girona, 1915 - Palamós, 2003) és d’aquelles biografies que semblen extretes d’una novel·la d’aventures. Fill del diputat republicà Laureà Dalmau i de la pubilla del cafè Norat, va estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i va viure en primera línia els esdeveniments del segle XX: va participar en els fets del sis d’octubre de 1934, va lluitar en diversos fronts durant la Guerra Civil i, amb la derrota republicana, es va exiliar a Montpeller el 1939. Però el seu periple més inversemblant va començar quan, preocupat per la família, va decidir tornar a Girona a principis dels anys quaranta. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, va ser empresonat al castell de Sant Ferran de Figueres i després traslladat al Batallón de Castigo de Soldados Prisioneros nº 1 de Punta Carnero, a prop d’Algesires, un autèntic camp de treball amb condicions inhumanes. Convençut que havia de fugir o morir, una nit d’octubre de 1941 es va llançar al mar i va nedar fins a Gibraltar. Vuit quilòmetres nedant, amb la documentació impermeabilitzada dins d’un preservatiu i la certesa que l’afusellarien si el capturaven. Aconseguida la llibertat, es va allistar a l’exèrcit britànic i, després dels controls del contraespionatge, el van destinar a un batalló d’infanteria. Va combatre a la Segona Guerra Mundial a les ordres del general Montgomery, i va participar en el desembarcament de Normandia. Amb la seva companyia va avançar per territori francès en direcció al Pegasus Bridge que la 6a Divisió Aerotransportada acabava de capturar. Acabada la guerra i després de completar els estudis de medicina a Montpeller, Dalmau va tornar definitivament a Catalunya el 1956 i es va establir com a metge a Palamós. Allà va esdevenir el metge de capçalera de Josep Pla, a qui visitava regularment al mas de Llofriu i amb qui va compartir converses i una amistat forjada en el paisatge i la història compartida de l’Empordà.

Com és sabut, després de la Guerra Civil, Josep Pla es va refugiar a l’Escala, immers en la rutina dels pescadors i vilatans. Des d’aquest observatori proper a les ruïnes d’Empúries, l’escriptor va bastir una mirada única sobre el passat grec de la comarca, fascinat per aquella «impressionant campanada» que són les runes d’Empòrion. El mateix Pla que observava les xarxes dels pescadors era també el lector apassionat de la història clàssica, el que sentia fascinació per aquelles pedres mil·lenàries. El cavall alat d’Empúries, tacant aquest cercle i després de volar per la mitologia, per la psicologia, per la guerra i per la vida extraordinària del doctor Dalmau, acaba posant-se a Llofriu, escoltant les converses de dos homes que, cadascú a la seva manera, van saber llegir les capes d’història que conformen aquest país.

Moneda de la seca d'Empúries.