31 d’octubre

Octubre s’acaba, marxa amb el cap cot i un sac buit a l’esquena, i arriba un novembre ja d’entrada amb l’ànim vençut. La llum s’apaga, el temps s’esgota abans d’hora, com la bateria del meu mòbil. Els rellotges de casa ja no saben quina hora han de marcar i a ciutat la gent surt al carrer amb desconfiança, perquè el futur, entaforat darrere de qualsevol cantonada, pot sortir del seu amagatall amb les urpes afilades.

Els gats caminen de puntetes, els gossos borden espantats i els semàfors, indecisos, ja no saben quina ordre han de donar als vehicles que passen espaordits. Els arbres deixen anar llast damunt les voreres, com si es volguessin enlairar definitivament cap al cel. Tot sembla una gran conxorxa, ordida pels de sempre o per uns de nous, que això tant s’hi val.

Els prospectes ja ens ho adverteixen: fumar mata, l’alcohol s’ha de beure amb moderació i no es pot conduir maquinària pesant quan prenem substàncies que poden alterar les nostres capacitats psicofísiques. I també ens avisen que l’aparell que acabem de comprar no porta piles, ni carregador, ni tan sols un cable per connectar-lo, però que no podem passar sense ell. 

Tot s’enfonsa, tot s’esmicola o s’autodestrueix, igual que la vida i aquest temps, que és el nostre, però que no ens espera. Demà serà novembre, faltaran només seixanta-un dies per acabar l’any i ara ja tenim la seguretat que el que ve pot ser pitjor. Aprofitem que encara ens queda un bri d’alè: obrim les finestres per deixar passar el sol –quan en faci–, obrim l’aixeta i deixem rajar l’aigua –ara que encara raja– i tanquem els ulls per somiar, ara que encara és gratuït.

Diu un proverbi xinès que quan tot va malament, t’has de mirar al mirall. La dita ens recorda que hem de deixar de mirar cap a fora i mirar més cap a dins, i que si tu ets part del problema, també tens el poder de ser part de la solució. Jo no sé si refiar-me dels xinesos ni dels miralls, perquè el meu només reflecteix imatges defectuoses i, a més, segur que és xinès. 

Avui s’acaba el mes d’octubre, als carrers ja han posat els llums de Nadal, el rius fa pudor de purins, els camps esperen per ser llaurats, els trens van com vam i el cel el llauren els avions. Demà comença novembre i és Tots Sants, i a mi se m’ha esgotat definitivament la bateria del mòbil i no la podré canviar fins dilluns. Ja no sé si soc part del problema o si el problema és tot plegat, però la vida és així. Els arbres van deixant llast, jo m’omplo de cabòries i els panellets cada any són més cars.

Girona, iPhoto Quim Curbet 2026.