L’ànima d’Europa, escriure per entendre

Cada vegada penso més que l’escriptura és un camí d’exploració. Sovint em trobo davant de la pàgina en blanc no pas amb respostes clares, sinó amb intuïcions borroses que necessiten el fil del llenguatge per agafar forma. Escriure es converteix, així, en un mirall que em revela racons de mi mateix que desconeixia i que ens porta a recollir i aplegar forces i coneixements d’altres.

Aquest canvi ha estat un gir recent en la meva relació amb el llenguatge; abans potser veia l’escriptura com un refugi per a les certeses, però avui connecto profundament amb la idea de W. H. Auden, qui deia que no escrivia per expressar el que pensava, sinó per esbrinar què pensaria si ho posés en paraules.

Aquesta mateixa pulsió movia el pensador francès Raymond Aron a l’inici de L’alba de la història universal, on confessava que escriure sobre la història contemporània no naixia de la possessió d’una veritat absoluta, sinó del desig d’ordenar una «matèria enorme i dispersa», un intent d’escriure un assaig que captés els trets del seu temps precisament per poder-los comprendre.

Ara el fons de pantalla que sorgeix del nostre processador de text ja no és un lloc on dipositar veritats opulentes i definitives, sinó l’espai on s’activa la curiositat. És en aquest moment vital on m’he adonat que no sempre escric sobre allò que crec saber, sinó precisament per intentar saber alguna cosa sobre allò que no sé.

A vegades, analitzar el món d’avui en dia és la millor manera d’aplicar aquesta nova mirada. Però la nostra època és d’una gran complexitat, un trencaclosques en constant moviment sota els nostres peus on les respostes prefabricades ja no volen funcionar. 

Ens trobem en un interregne travessat per crisis interconnectades i on la sobreinformació sovint genera més soroll que claredat. Davant d’un present que no es deixa simplificar, posar un tema en paraules es converteix en la millor eina per ordenar el caos interior i començar a desxifrar allò que ens desconcerta.

Per fer-ho, sovint ens cal recórrer a la mirada lúcida de pensadors que van viure la complexitat en la seva pròpia pell. És el cas d’André Frossard, periodista, escriptor i acadèmic francès que va ser membre de la Resistència i va sobreviure als camps de la Gestapo. El seu llegat –més enllà del seu posicionament religiós, va passar de l’ateisme a una sobtada conversió– ens recorda que, davant les crisis, sovint caiem en la supèrbia de creure que tenim solucions absolutes: «De totes les maneres d’estar endarrerit, la pitjor és creure que s’està avançant».

Mirem Europa: una unió plena de dubtes que es mou entre la por de dividir-se i la necessitat de canviar. El Vell Continent s’enfronta a grans reptes, com les guerres a les seves fronteres, la pèrdua de pes econòmic al món i l’augment de la crispació als carrers. Aquests dies, les imatges de fum, ràbia i saqueig en els carrers més cèntrics de les nostres ciutats ens recorden la fragilitat de la nostra pau social. Hi havia símptomes que ens avisaven des de feia temps.

En aquest panorama, és fàcil caure en la temptació de voler esborrar-ho tot per començar de nou, un tòpic recurrent de la geopolítica moderna sobre el qual Frossard ironitzava: «El somni de les ments avançades és començar de zero. Quan no poden, hi tornen». Tanmateix, la realitat no permet reinicis nets.

El mateix Frossard deia que «Europa busca, amb raó, establir una política comuna i una moneda comuna, però, per damunt de tot, necessita una ànima». En aquest escenari tan inestable, el paper de Catalunya és un reflex d’aquesta mateixa crisi. Compartim els mateixos dilemes europeus i els mateixos dubtes; en un moment difícil hem de decidir com encaixar en el futur i com fer sentir la nostra veu, dividida entre la defensa de la identitat i una arrelada vocació europea. 

L’historiador Josep Fontana ens recordava a Europa ante el espejo, que «els europeus hem anat construint una consciència de col·lectivitat mirant-nos en el mirall de “els altres” per distingir el que ens identificava, el que ens diferenciava dels nostres semblants», advertint-nos així contra l’eurocentrisme exclusiu. I aquí és on ens hem perdut: la burocràcia i la tecnocràcia ha guanyat la partida als ideals.

Ens trobem, com apuntava Raymond Aron, davant la paradoxa d’una societat universal que s’ha unificat a través de la tècnica –on arreu del planeta compartim les mateixes fàbriques, codis econòmics i pantalles–, però que és incapaç de trobar una solidaritat profunda. Hem assolit la interconnexió material, però hem fracassat en la unió moral.

Hem construït una estructura de mercats, tractats i normatives, però hem oblidat el propòsit humà que havia d’unir-nos. Davant d’aquesta paràlisi institucional, cobra més força que mai la visió de Pasqual Maragall: «El futur d’Europa es decideix a les ciutats. L’Europa de les Ciutats és la xarxa real de la ciutadania». 

Per a un país com Catalunya, que sempre ha mirat cap al nord amb l’esperança de trobar-hi un referent de llibertat i cultura, aquesta Europa desanimada i carregada d’incerteses ens genera una profunda desil·lusió. Sentim que formem part d’un club hiperconnectat en l’àmbit econòmic i de les grans tendències polítiques, però profundament desconnectat en l’emocional i el solidari.

Buscar aquesta ànima perduda enmig del soroll geopolític actual no és una utopia, sinó una necessitat urgent que ens obliga a fer una profunda autocrítica. Després de tot, com deia Frossard, «el pecat original no és un fet científicament observable, llevat que, és clar, un es miri al mirall». Mirar-nos al mirall com a societat, sense concessions, és el peatge necessari per redescobrir els nostres valors fundacionals. Aquesta pèrdua d’hegemonia no ha de ser necessàriament una sentència de decadència. 

El mateix Aron suggeria que, un cop tancada l’era dels imperis militars i les conquestes destructives, la vertadera grandesa d’Europa ja no es mesura per la seva capacitat de dominar els altres, sinó per la seva força interior: la capacitat de donar unes condicions de vida honorables als seus ciutadans i de mantenir viva la llum de la raó. Un retorn a l’essència que Josep Pla definia amb la seva murrieria característica: «L’europeisme no és una qüestió de discursos abstractes; l’europeisme es veu en els detalls: en un paisatge humanitzat, un tracte civil, una cuina assenyada i un escepticisme saludable davant els fanatismes».

Al cap i a la fi, tant el laberint europeu com la recerca de la nostra pròpia identitat ens tornen al punt de partida: la necessitat d’escriure per entendre. Enfrontar-se a una pàgina buida per pensar Europa o per pensar Catalunya no es fa des de la certesa de tenir la solució, sinó des de la voluntat de no rendir-se davant la confusió. 

L’escriptura activa precisament l’esperit que Frossard definia com «aquella facultat estranya que permet a l’ésser humà separar-se del món, per tal d’entendre’l, i de si mateix, per tal de jutjar-se». Potser l’ànima que demanava el pensador francès, igual que les respostes que tots busquem, no és un lloc on arribar, sinó el procés continu de continuar fent-nos preguntes en veu alta a través de la paraula. Només així, enfrontant-nos al full en blanc sense certeses, podrem esbrinar, com volia Auden, què pensem realment sobre el món que ens ha tocat viure.

iPhoto Quim Curbet

Nota bibliogràfica (per si cal)

ARON, Raymond. L’aube de l’histoire universelle. Edició original extreta de Dimensions de la conscience historique. París: Éditions Plon, 1961.

FONTANA, Josep. Europa ante el espejo. Barcelona: Editorial Crítica, 1994.

FROSSARD, André. Mémoires: Les confessions d’un iroquois. París: Éditions Julliard, 1983.

PLA, Josep. Direcció Lisboa. Dins de: Obra Completa, Volum XI. Barcelona: Edicions Destino, 1969.

MARAGALL, Pasqual. Europa próxima: Europa, las regiones y las ciudades. Madrid: Real Instituto Elcano / Círculo de Lectores, 1999.

AUDEN, Wystan Hugh. The Dyer’s Hand, and other essays. Nova York: Random House, 1962.