Riure per viure

Damunt de cada persona hi sobrevola un esperit, un petit núvol invisible que el segueix i que, fins i tot s’hi avança, anunciant la seva arribada o es queda durant uns instants darrere seu, recordant el seu pas entre nosaltres. Generalment, es creu que aquest hàlit es mesura per les idees filosòfiques o religioses, per la devoció, per la capacitat ascètica. Però res no ens informa més sobre l’esperit d’algú com la seva forma de riure.

Les idees, la devoció o l’ascetisme es poden teoritzar, assajar o, fins i tot, fingir. Una persona pot adoptar una postura pietosa o recitar dogmes per convenció social o ego. En canvi, el riure vertader és un acte reflex involuntari. En el moment que algú riu de cor, la ment racional es desconnecta i la màscara cau. El tipus de riure –generós, burleta, net, cínic o acollidor– revela la qualitat de la seva pau interior i la seva relació amb el món.

Qui és capaç de riure de si mateix demostra que no es pren el seu «jo» massa seriosament. El riure és essencialment socialitzador, i neix sovint de veure les contradiccions i l’absurd de la vida sense amargor, la qual cosa és una forma molt alta de saviesa espiritual. Però encara és més important constatar que la forma de riure d’una persona ens diu com es relaciona amb els seus semblants.

Hi ha gent que va pel carrer amb un somrís a la boca, però són els menys. El somriure no es reparteix gratuïtament, es reserva a la intimitat, per lluir-lo discretament en la confiança dels amics o repartir-lo en dosis homeopàtiques en els cercles socials. La majoria anem per la vida amb cara de ciment, perquè en la nostra cultura es té el somriure per una reacció esporàdica, un ritu gairebé malèfic, que denota malícia o falsedat i només es permet als beneits, als sants o als que han patit un ictus, o a La Gioconda, tot i que en ella és un somriure molt discret.

Quan algú somriu ens imaginem automàticament que ell sap alguna cosa important que nosaltres ignorem. Si repassem les fotografies que encapçalen els articles d’opinió dels diaris, hi trobarem majoritàriament una mena de mig somriure calculat. El dimoni riu constantment, però els éssers celestials posen cara de figura de guix. A les pàgines d’economia o de cultura qui no fa cara d’emprenyat, fa cara d’espantat i només els polítics, quan miren cap a la càmera, solen lluir un somriure de galta a galta. Coses de la feina.

A més, l’humor va per barris: allò que fa riure aquí, allà no fa gens de gràcia; allò que desperta una riallada en un, deixa l’altre indiferent. Un mateix acudit explicat per diferents persones pot fer riure o no una mateixa persona, tot depèn de l’entonació, del ritme i del «charme», o sigui, l’atractiu, el poder de seducció o l’encanteri de cadascú. Aquest acte pot ser vist com una falta de respecte o com una virtut segons el marc mental o la perspectiva amb què es plantegi.

Umberto Eco ho resumia explicant l’acudit del jesuïta i el dominic, dos frares que volen saber si poden fumar mentre compleixen amb les seves devocions; el dominic pregunta al seu superior si es pot fumar mentre es resa i rep una negativa rotunda, ja que la pregària requereix una concentració absoluta. Per la seva banda, el jesuïta fa la pregunta a l’inrevés, demanant si es pot resar mentre es fuma, i el seu superior li dona el permís encantat, elogiant que aprofiti qualsevol moment del dia per connectar amb Déu. Potser no es tracta de demanar permís per somriure en un món seriós, sinó de fer de l’humor l’eina definitiva per sobreviure-hi.