Arbres que caminen

Els humans som com una mena d’arbres caducifolis, florim, donem fruits, ens marcim i descansem, seguint un ritme constant i inesgotable que la vida ens dicta. Tenim arrels complexes, que s’infiltren profundament en la terra i en els registres civils, i ens recobreix una escorça més dura del que sembla a primera vista. Aferrats al món, estenem els nostres braços cap al cel, buscant sempre la llum en cada nova estació.

Jacques Prévert té un poema meravellós on diu que les fulles són orelles i que «Els arbres parlen “arbre”, igual que els nens parlen “nen”». El nen parla amb l’arbre i l’arbre respon, però més tard, el nen parla d’arboricultura amb mestres i pares i «ja no sent les veus dels arbres, ja no sent el seu cant en el vent».

Però perdre la veu de la infantesa no significa quedar-nos buits del tot. És en aquest pas cap a l’edat adulta on ens convertim en el que Josep Carner anomenava «arbres que caminen». Ja no parlem el seu idioma elemental, però passem a reflectir la seva complexitat: cadascú de nosaltres arrela en una terra diferent, i prenem la forma d’un o d’un altre arbre segons com ens hagi batut el vent de l’experiència. 

Hi ha humans serens com un roure, que busquen la solitud vertical d’un xiprer o que s’enfilen com l’heura, buscant on agafar-se. Envellir és, en el fons, anar cobrant una forma única i civil enmig del bosc humà. Però l’arbre no plora quan perd les fulles a la tardor; sap que despullar-se és l’única manera de sobreviure a la cruesa de l’hivern. Els humans, en canvi, sovint ens aferrem a les nostres fulles mortes per por a la nuesa o al buit.

Som arbres en moviment, animals de fusta estranya, entestats a voler caminar només amb les potes del darrere i això, tant si vols com si no, té les seves conseqüències. Tenim l’esquena adolorida, la saba se’ns espesseeix, les arrels es descalcen i el cor ens batega –en el nostre pit de fusta– al ritme d’una serra mecànica.

Vivim en boscos impenetrables de ciment i formigó, i oblidem massa sovint la flexibilitat de la nostra naturalesa. Diuen que a les selves tropicals de l’Amèrica del Sud existeix la Socratea exorrhiza, coneguda popularment com la «palmera caminant». Aquest arbre, quan queda a l’ombra d’un veí més gran o detecta un sòl erosionat, deixa assecar les seves arrels velles i n’atansa de noves cap a les zones on hi ha més llum i nutrients, desplaçant literalment tot el seu tronc cap a un indret més propici. 

Una lliçó botànica per a nosaltres, arbres civils que caminem: quan el ciment ens ofegui o l’ombra de la vida ens enfosqueixi, recordem que sempre ens queda la capacitat de moure les arrels, de deixar morir el que és vell i caminar, a poc a poc, cap a la nostra pròpia llum. Tal com deia Carles Riba en una de les seves Estances:

«dins la nostra fusta mesquina

ressonen homes i ciutats,

tot el temps sens fi que ens circumda.

Cal fer rem, per no ser negats

dins la vida abstracta i profunda.»

Potser el secret per calmar el ritme d’aquesta serra mecànica que ens batega al pit no és deixar de caminar, sinó recordar que, sota les nostres soles de fusta, encara som fets de la mateixa saba que busca la terra neta.

Campllong. iPhoto Quim Curbet.