Tots els novembres

Novembre comença amb un cop d’efecte, com el sol-sol-sol-mi bemoll de la Cinquena Simfonia de Beethoven. El destí truca a la porta disfressat de Tots Sants, amb caputxa i una vara, amb castanyes i moniatos, escudelles i guisats. Toussaint, Ognissanti, Omnia Sanctorum, tots els sants i tots els déus, perquè és una festa cristianitzada, i també tots els morts. Algú encendrà una espelma per tots ells.

Ambrose Bierce, en el seu Diccionari del diable, definia el mes de novembre com «l’onzena dotzena part d’una lassitud» i els Guns N’ Roses cantaven que és difícil mantenir una flama encesa sota la freda pluja de novembre. Comadira diu que novembre fa olor de comiat i Vinyoli que llisca «sobre els homes que passen taciturns» mentre «la inclemència s’allotja entre els seus noms».

Ferrater es passejava per «avingudes de novembre» i Miquel dels Sants Oliver parlava d’«els pobres fossars i els rònecs cementiris de les viles humils, dels pobles sense nom». Tots els sants, tots els poemes, totes les cançons i, també, tots els vius i tots els morts de Joyce: «en l’entreson mentre sentia com la neu queia dòcilment sobre tot l’univers, i dòcilment queia, com en el descens d’un darrer ocàs».

Aquí no tindrem neu, amb prou feines una pluja civilitzadora. Novembre ens porta foscor, una nit incerta que sembla no haver-se d’acabar mai. Recordo els novembres de la infantesa, les tardes tancat a la classe amb les gotes de pluja dibuixant estranys camins en els vidres, mentre el professor deia alguna cosa que volava durant uns instants damunt dels nostres caps i després fugia pel passadís per no tornar mai més.

Durant aquells llargs novembres a l’escola vaig acumular tota la meva ignorància. Tots els reis gots, totes les taules de multiplicar, tots els verbs i tots els rius de la península Ibèrica es van marfondre amb la pluja de novembre i ara em toca escriure articles com aquest, com a càstig perpetu a la meva incompetència.

Novembre es va escampant com una boira espessa entre els camps i els carrers, com una fumarada grisenca entre els campanars i els gratacels. Ens omple el pit de desesma i el cap amb una única certesa: a partir d’avui cada dia serà novembre fins que s’esgoti la mena i ens arribi un desembre que ens anunciï novament que a cal fuster hi ha novetat.


iPhoto Quim Curbet


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Pluja de cendra

Imatge
Abans-d’ahir va ploure tota la nit i ens vam despertar amb una alerta de Protecció Civil. Els rius del Maresme i del Barcelonès estaven embravits i la nuvolada dibuixava espirals huracanades en els radars meteorològics. La Tordera es llançava enfollida cap a la platja de Malgrat i l’aigua de les rieres de les Gavarres baixava tenyida per la cendra dels incendis forestals d’aquest llarg i paorós estiu. Totes les bruixes d’aquest món perdut es congriaven damunt del nostre cap. Des de la finestra de casa veia l’hort del meu veí inundat com si fos un arrossar i l’Onyar, també a prop, brunyia amb el so de les canyes que xocaven contra l’aigua i dels derelictes que baixaven en direcció cap a Girona, on els dolls de pluja redibuixaven els carrerons de la ciutat vella i omplien els cent becs de la catedral i del punxegut campanar de Sant Feliu. El paisatge era d’una solemnitat carneriana, però de mica en mica, durant el matí la pluja va anar amainant, sense deixar, això sí, d’entintar el cel d...
Llegeix més »

Terra nullius

Imatge
Recordo que en els inicis del Talleret de Salt, cap a l’any 1977, es va organitzar a Can Panxut –el patronat parroquial que posteriorment va esdevenir Teatre de Salt– una lectura de l’obra de Harold Pinter No man’s land que havien traduït Miquel Berga, professor de literatura anglesa i profundament vinculat a aquesta vila del Gironès i Salvador Sunyer i Bover, que després va dirigir durant anys el festival Temporada Alta. El text va ser llegit pel mateix Berga interpretant un dels papers i pel malaguanyat Quim Masó interpretant l’altre. Terra de ningú parla de dos antics amics que, havent oblidat tots els vincles que els unien abans de la Segona Guerra Mundial, es retroben en una nit carregada d’alcohol, la qual tornarà a despertar les ferides del passat. En aquest personal descens als inferns, Pinter ens ofereix una de les reflexions més lúcides que el teatre ha donat recentment sobre la funció necessària de la poesia en un món devastat que ja no es podia permetre creure en relats s...
Llegeix més »

La docència i la decència

Imatge
Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món. Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia , que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que exe...
Llegeix més »

La més bella de les mentides

Imatge
Em direu antiquat, però crec que tota creació artística s’ha d’explicar per ella mateixa sense necessitat de prospectes informatius, manifestos conceptuals o notes al peu de pàgina. Avui dia sembla que, per poder apreciar un quadre, un poema, una escultura o fins i tot una cançó, hagis d’haver llegit prèviament un tractat de filosofia o conèixer al detall la biografia de l’autor. Si una obra d’art necessita un manual d’instruccions per a transmetre alguna cosa, potser és que el llenguatge de l’art ha fracassat en el seu propòsit més pur: colpir directament l’ànima i la sensibilitat de qui la mira, sense intermediaris. Aquesta crossa intel·lectual és especialment sagnant en la literatura. No hi ha res que em posi més nerviós que les explicacions d’un poeta abans de recitar la seva poesia, la lletania de missatges ocults que no podràs comprendre si l’autor no t’ho fa explícit. Sembla que ens hàgim oblidat que el vers ha de ressonar pel seu propi pes, per la seva música i el seu misteri. ...
Llegeix més »

Quixots sense terra

Imatge
En el seu darrer llibre, guardonat amb el premi Carles Rahola, Joan Manuel Soldevila ens ha demostrat de manera brillant que l’Empordà és terra de Quixots. Lídia de Cadaqués, Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Pere Horts o Josep Maria Joan i Rosa en són exemples paradigmàtics. Però aquesta revelació que ens fa veure Soldevila no és un fet aïllat, sinó la baula d’una llarga cadena que, com veiem ara a les terres empordaneses, manté un notable vigor que s’ha ramificat arreu del territori, demostrant que la petjada de l’esperit del cavaller de la Manxa és ben viva en la identitat catalana. D’altra banda, si invertim els termes, també ens trobem amb un altre fet igualment colpidor i profund: el dels quixots sense terra, els apàtrides. Si l’Empordà o Barcelona han sabut acollir i arrelar el mite cervantí dotant-lo d’una geografia concreta, hi ha una altra estirp de cavallers errants que caminen en la direcció oposada. Són aquells idealistes desposseïts del seu lloc en el món, figures quixotes...
Llegeix més »

Vladperpunkt

Imatge
El Vladperpunkt era oficialment un punt de trànsit de Dalstroi a Vladivostok, vinculat al complex de camps secrets del NKVD. Aquest centre, que va arribar a albergar fins a 18.500 presoners simultàniament, servia com a punt de transferència cap als camps de treball miners de la regió de Kolimà, gestionats pel trust estatal Dalstroi. Tot i que els documents oficials soviètics en situen l’obertura l’any 1940 i el tancament el 1941, la literatura històrica i biogràfica amplia la seva existència real des del 1931 fins al 1949.   El seu caràcter estrictament secret es devia al fet que per aquell indret hi passaven membres de la intel·lectualitat i nombrosos activistes del moviment comunista internacional. Aquest camp compta amb una gran rellevància en la literatura sobre el Gulag, lligat sobretot al record d’escriptors de renom com Ievguénia Guínzburg, Iuri Dombrovski, Gueorgui Jionov, Vladimir Nàrbut o Varlam Xalàmov, a més del cèlebre poeta Óssip Mandelstam, qui va morir en aquest mat...
Llegeix més »

Les emocions rodones

Imatge
La terra és rodona, com ho són també els objectes que guarden les nostres memòries més pures: les velles pilotes de futbol de la infantesa, les rodes de la primera Vespa i, per sobre de tot, els discos de vinil. Ara, en un món digital on tot esdevé virtual, ràpid i efímer, el llibre Emocions rodones , escrit a quatre mans per Jaume Garcia Vall-llosera i Josep Taberner Puig, s’aixeca com una trinxera de resistència cultural. Aquesta obra no és només un catàleg de portades o una cronologia de grups, encara que ho pugui semblar a primera vista; és un acte d’amor a la música, a les nostres arrels i a un municipi clau per a molts gironins: Sant Feliu de Guíxols. Allà on altres infants xutaven una pilota al pati de l’escola, en Jaume i en Josep formaven part d’aquella raça de «nens rarets» que preferien submergir-se en els solcs de plàstic negre per viatjar cap a horitzons desconeguts a vertiginoses velocitats de 33 o 45 revolucions per minut. Aquesta sobredosi de nostàlgia és la que els va ...
Llegeix més »