Al caliu del fornell

Amb l’arribada de l’agost, l’aire pesa com el plom, les paraules semblen fondre’s abans de sortir de la boca i, malgrat tot, els telenotícies repeteixen de forma gairebé ritual les mateixes paraules: onada de calor, temperatures rècord i, especialment, “canícula”. Fem servir aquest terme com a sinònim dels dies més sufocants de l’any, però el seu origen s’amaga, com tantes coses, en el temps. Molt abans que la ciència ens parlés del canvi climàtic o de les masses d’aire saharià, els antics grecs miraven les estrelles a finals de juliol per entendre per què la calor tornava bojos els gossos i assecava els camps. Per entendre aquest vincle cal alçar la vista al cel nocturn, allà on brilla Sírius, l’estrella principal de la constel·lació del Can Major. Els grecs la coneixien com a Seírios (“l’abrasadora”) i el seu nom va derivar en el llatí canicula o “gosseta”. La seva aparició a l’alba, que coincidia exactament amb els dies de més calor, va fer creure als astrònoms antics que la seva ...

Una gàrgola està congelada en primer pla en una expressió malhumorada i contemplativa, mentre que la ciutat està envoltada de boira i d’un estrany resplendor. La gàrgola admira les ombres de les estàtues i els raigs de llum que semblen voler perforar París. Es diu que el seu fotògraf, Brassaï, va demanar al conserge de Notre-Dame que el tanqués a la catedral per poder capturar la capital sumida en la foscor. Gyula Halász va prendre com a pseudònim el nom de la seva ciutat, un dels molts indrets perduts per Hongria després de la desintegració de l’imperi. Brassaï vol dir «de Brasso», actual Brașov a Romania. Va ser amb aquest nom que es va consolidar com algú que havia capturat l’essència de la ciutat en les seves fotografies, publicant una primera col·lecció el 1932, titulada Paris de nuit , que va tenir un gran èxit i li va valer el sobrenom de «l’ull de París», encunyat per Henry Miller. L’ull de Brassaï revela un blanc i negre primordial i París als seus peus –o a les seves mans– es...

En el bar d’en Salvi sempre hi ha una taula on juguen a daus, serveixen vi de la casa i s’hi parla una mica de tot, sobretot de política. La mestressa fa el millor guisat de cargols de tota la contrada. El taulell dona directament al carrer i la gent compra menjar per emportar-se: faves i llenties cuites, porc, ànec i cabrit rostit. El pis superior també funciona com a hostal, del qual se n’encarreguen tres cambreres. Els habituals, quan ja han begut una mica més del compte, s’ajunten i canten cançons que van aprendre navegant pel mar d’Enees. Són els mateixos personatges que poblaven les tavernes de Josep Maria de Sagarra o de Marcel Pagnol, pintorescs i loquaços, o amb la melangia d’aquell vell de Kavafis; tocats per la tramuntana, pel xaloc o el meltemi. Potser són molt semblants als que omplen cada migdia un restaurant de carretera o els que esmorzen en un bar de polígon, que comparteixen la mateixa necessitat de fer una pausa en la jornada, de trobar una cara coneguda. Els segles ...

És una imatge preparada, però tant li fa, perquè Doisneau és un fotògraf honest. Presa el 1950 a prop de l’Ajuntament de París, representa –en blanc i negre– un home i una dona besant-se mentre caminen per una vorera plena de vianants, davant d’una terrassa de cafè. L’escena està interpretada per Françoise Delbart i el seu xicot Jacques Carteaud, que aleshores eren estudiants del Cours Simon. El poeta Prévert, que era un home de carrer com Doisneau, deia del seu amic fotògraf que « Sempre és en l’imperfecte de l’objectiu on ell conjuga el verb fotografiar ». Doisneau era un virtuós del visor que va fer de l’obturador la seva ploma per compondre una oda a l’existència, barrejant tendresa, nostàlgia i ironia. Doisneau sempre anava amb la seva Rolleiflex 6x6 amb visor superior, que l’obligava a tenir la càmera a l’altura del ventre. Cartier-Bresson, que també era amic seu, una vegada li va dir que « Si Déu hagués volgut que fotografiéssim amb una Rollei, ens hauria posat els ulls al melic...

El dia té moltes hores i totes tenen alguna mena d’utilitat: hi ha l’hora de llevar-se, l’hora de dormir, l’hora de menjar, de treballar, de reposar. També hi ha l’hora de pregar –per a qui prega–, l’hora de llegir –per a qui llegeix–, l’hora d’estimar –quan un és jove– i l’hora de viure o de morir, i d’això darrer ningú se n’estalvia.   Totes les hores són bones i són dolentes, unes serveixen per omplir de contingut els rellotges i unes altres per a buidar-los. Però n’hi ha una que ens transcendeix i ens aclapara durant uns quants mesos de l’any, sobretot als qui habitem aquestes latituds: és l’hora del sol, que no admet distraccions ni excuses. De petits, quan arribaven les vacances d’estiu, aquest moment era absolutament impracticable: no es podia fer res, blackout total. A aquella hora ja s’havia d’haver dinat i no es podia anar a banyar –si tenies la platja o la piscina a prop– perquè et podies quedar petrificat com la dona de Lot. El món desapareixia darrere de les persianes...

Alberto Giacometti, rue d’Alésia, París, mil-nou-cents seixanta-u. Un instant que es capta en una fracció de segon, una partícula d’eternitat empresonada en l’ànima metàl·lica d’un obturador. La llum del sol intenta esquinçar la grisor de l’emulsió fotogràfica, mentre l’artista travessa el carrer anegat per una pluja sobtada. Intenta cobrir-se el cap amb la jaqueta, però les gotes esclaten contra l’asfalt, el temps embota els desaigües i els arbres fremeixen en blanc i negre. Cartier-Bresson, el guardià dels derelictes, ho ha vist. Amb la Leica preparada, ha enquadrat en vertical, l’artista que arriba, els arbres que persisteixen, els rètols que notifiquen, la pluja que batega en el cor de la ciutat argentada, l’asfalt que esclata, la llum que dibuixa reflexos de vidre. La mirada en el laberint, el cap, l’ull i el cor, tot en la mateixa línia. Clic, l’instant decisiu, l’antiga fe de la raó continguda en una càmera, una eternitat gelatinosa que ens sobreviu, congelada en sals de plata, ...

És com una mena de porció d’eternitat entre les pesqueres de Banyoles i les esquerdes de Porqueres. El món gira al seu voltant a pas lent, mentre els núvols s’aturen durant uns instants per emmirallar-se en les seves aigües, unes aigües misterioses, provinents –pel que sembla– de les valls del Llierca i el Borró, que després s’infiltren a través de les roques calcàries i que tarden onze mesos a arribar als brolladors de l’estany. Sempre s’ha dit que, a vol d’ocell, l’estany de Banyoles sembla un vuit o el símbol de l’infinit, però posats a fer també pot semblar un mapa del País Valencià desplegat entre el Gironès i la Garrotxa o un de la província turca d’Edirne. Però, a primer cop d’ull també pot semblar una taca d’un test de Rorschach, una cèl·lula a punt de dividir-se o dos combatents de lluita turca untats d’oli i rebolcats en el fang d’Edirne. No us trenqueu el cap cercant similituds amb altres llacs naturals interiors dels Països Catalans ni tampoc a la península Ibèrica, perquè ...

Tenir bones vistes és un luxe que no tothom es pot permetre, sobretot a ciutat. Per aquesta raó es va inventar el cinema i després la televisió. Ara la gent porta les vistes a la butxaca o a la bossa i sonen quan menys t’ho esperes. Però, aleshores, ja no es tracta del que mires, sinó del que et mira a tu a través d’una pantalla.   Perquè les vistes ja no són allà fora, sinó dins d’un rectangle lluminós que et xiuxiueja xafarderies, records d’altres i promeses de felicitat en format breu. I mentrestant, la finestra de casa teva s’omple de pols, el cel griseja i el veí del davant abaixa la persiana. Però tant se val: si les vistes no arriben, sempre pots obrir TikTok i fingir que vius en un balcó a Miami. Josep Pla deia que el cotxe era el cinema dels rics, i això ho deia probablement en una època en què no tothom tenia cotxe, ni tan sols ell. Ara no sé què diria, perquè en Pla –com moltes altres coses– ja ha passat a una altra dimensió, en la qual les vistes es distribueixen d’una ...

Per una raó o l’altra, o la de més enllà, amb el temps he anat abandonant la idea de fer viatges llargs i només m’embarco en sortides d’un dia i, com a molt, d’una nit o dues fora de casa, quan m’ho permet el pressupost. Ara he descobert que això ho anomenen “microvacances”, suposo que ho diuen precisament els que també en fan de “macro”.   El “micro” i el “macro” ja els entenc, però el concepte “vacances” sempre m’ha costat una mica; i no és que em consideri molt treballador, però mai n’he sabut fer. Per mi, l’ideal de vacances s’assembla massa a una obligació: fer maletes, quadrar horaris de trens o avions, i autoimposar-se la missió de ser feliç lluny de casa. Però, indefectiblement, quan m’allunyo massa, sempre se m’encén una llumeta d’alarma al cervell que m’impedeix gaudir plenament del que se suposa que hauria de gaudir. En canvi, reduir el radi del mapa opera un miracle silenciós. No hi ha fons de pantalla de postal transoceànica, ni l’exotisme d’una llengua estranya, però ...

Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre , dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç , proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451 , descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present. El que no plantejaven en cap d’aques...

Hi ha persones que semblen immunes al pas del temps i a les adversitats, com si estiguessin fetes d’un material especial. En català, ens referim a aquesta fortalesa física i moral amb l’expressió «de bona fusta». Aquesta metàfora, potser d’arrel marinera i constructora, evoca la resistència de les bigues o dels vaixells fets amb materials nobles com el roure, que aguanten els cops i el desgast sense doblegar-se. Dir d’algú que és de bona fusta és lloar-ne la integritat, la bona salut i la capacitat de superació davant les tempestes de la vida; un elogi a la resiliència humana. És curiós constatar que no diríem mai d’una persona, i ni tampoc d’un objecte, que és de bon metall o d’un plàstic excel·lent, que també n’hi deu haver. Una aplicació informàtica no la lloem perquè està molt ben programada, ni d’un diari en diem que està imprès en molt bon paper, perquè no hi ha res més efímer que el paper premsa, i, a més, perquè els diaris que encara s’imprimeixen ho fan tots en unes mateixes r...

Corrien les hores més obscures de la Segona Guerra Mundial, quan Londres vivia sota l’amenaça constant i esfereïdora de les bombes alemanyes i quan Anglaterra, tot just veient caure França en mans de l’exèrcit hitlerià, corria el seriós perill de ser també envaïda d’un moment a l’altre. En aquell context de desassossec extrem, Winston Churchill feia poc que havia estat designat primer ministre. I una de les seves primeres ordres als seus subordinats podria semblar inversemblant, fins i tot nímia, tenint en compte les circumstàncies; però, per a ell, era una qüestió vital per al bon funcionament de la maquinària de guerra britànica. El divendres, 9 d’agost de 1940, Churchill va dictar la següent ordre, que duia per títol “Brevetat” i començava d’aquesta manera tan directa: «Per acomplir el nostre treball, hem de llegir una massa ingent de documents, informes i memoràndums. Gairebé tots són massa llargs, farcits de digressions innecessàries. Això ens fa perdre un temps preciós, quan la n...

Hi ha sensacions momentànies, que no acaben de ser reals i que desapareixen abans de poder-les retenir. Les tenim constantment, com si el nostre cervell estigués il·luminat per llums de neó fent pampallugues. Ens passem la vida buscant un interruptor que mai no trobem. Cesare Pavese deia que no recordem dies, recordem moments, però els moments a vegades s’esvaeixen i no queda res. Ens convertim en una mena d’arqueòlegs d’una ment buida, excavant en un passat efímer, a la recerca d’indrets que ja no existeixen. Som fets de rampells, de fogonades d’una nit elèctrica que ens nega la permanència i ens aboca a l’oblit. Potser el secret rau precisament en aquests moments aparentment oblidats. Al seu diari íntim, L’ofici de viure , Pavese hi bolcava aquesta mateixa dissecció dolorosa de la consciència, deixant escrit de la seva pròpia mà que «Totes les pèrdues ens tornen en forma de records; el passat és una pàtria que mai no ens abandona». L’univers literari del poeta torinès es movia consta...

Em pregunto per què insistim a buscar en les relacions humanes una lògica matemàtica que no tenen. Sovint esperem que sumant afectes n’obtindrem un de més gran, o que ajuntant persones semblants en multiplicarem les virtuts, com si l’amor o l’amistat funcionessin amb la precisió d’una calculadora. Però les persones no som números, i la química dels vincles escapa a qualsevol algoritme: pots ajuntar dos éssers adorables i no aconseguir-ne cap entesa perquè, simplement, dos gats no fan un gos. La felicitat té aquesta naturalesa volàtil i esquiva que la fa refractària a qualsevol intent de suma; podem viure molts moments bells sense que això en garanteixi un d’encara més gran. Però el dolor, ai, el dolor sí que entén d’aritmètica. Cada ensopegada es registra en el cos com una cicatriu que no s’esborra, cada pèrdua s’afegeix a l’anterior com un pes que doblega l’esquena. Mentre l’alegria és efímera i rebel a la multiplicació, les desgràcies, en canvi, sí que són acumulatives. Els germans B...

Fa uns dies em va cridar l’atenció una sèrie de detectius amb un títol que a mi –digueu-me ignorant– em va semblar estrany: Dalgliesh. Encuriosit, vaig començar a mirar el primer capítol i aviat em vaig adonar que contemplava l’adaptació d’una novel·la de P.D. James –Phyllis Dorothy James–. Adam Dalgliesh és el personatge central, un detectiu de la policia metropolitana londinenca. Ja en les primeres escenes ens el presenten conduint el seu cotxe cap a l’escena del crim: un Jaguar Tipus E. Immediatament, vaig obrir els ulls com dues taronges tot esperant una explicació perquè veure l’inspector Dalgliesh conduir aquest cotxe és com –traduït al català– veure un mosso d’esquadra en un Porsche 718 Cayman. Anaven passant els minuts i no sorgia cap comentari sobre el cotxe, la qual cosa em va portar a investigar pel meu costat. A la Viquipèdia, hi ha un article en anglès on s’explica la vida i miracles del detectiu com si fos un personatge de carn i ossos. El nom del personatge va ser escoll...