Al caliu del fornell

A vegades em sembla que el puc tocar amb la punta dels dits, és un brunzit gras i dur, com el pas d’un avió de reacció dels que duen estrangers a l’aeroport veí. Em passa pel davant del nas, deixant un rastre de pols que queda suspès durant uns instants en l’aire de l’habitació. Em passo bona part del dia aquí, és la cambra de treball, l’estudi o la sala d’estar, tant se val. És on tinc els llibres que han d’estar més a mà, repartits en dues prestatgeries de fusta que han sofert moltes mudances. La mosca va recorrent els títols d’un en un, passant a ras a la vora de les novel·les i els assaigs, ordenats amb la sistemàtica precisió de l’ordre alfabètic. És una bèstia grossa, negra i peluda, engreixada sota la panxa d’innumerables animals de granja que remuguen en el veïnat. Segurament m’ha confós amb un d’ells i va donant voltes per l’estança tot esperant que deixi anar una tifarada fumejant on poder deixar les seves larves. Però jo soc un animal d’una altra mena, pertanyo a la humana e...

 Originàriament, el calendari romà era de deu mesos. Els romans havien adquirit l’hàbit de personificar i divinitzar tots els fets que tenien dificultats per explicar i situaven els déus “bons” a un costat i els déus “dolents” a l’altre, tenien cura de posar-se sota la protecció dels primers i de protegir-se dels segons. Només els primers quatre mesos de l’any es relacionaven amb déus protectors, tres dels quals en realitat eren deesses: abril dedicat a Afrodita, maig en honor de Maia i juny en honor de Juno. Els últims sis mesos només es designaven pel nombre que els situava i que permetia distingir-los al llarg de l’any, octubre simplement era el vuitè. Com qui no vol la cosa, ja hem arribat a la segona setmana d’octubre, que ara ja no és el vuitè sinó el desè mes, perquè en algun moment es va decidir afegir-ne dos de nous: el mes de Juli Cèsar i el d’Octavi August, que són els de la calorada d’estiu. Les nits ara són cada cop més curtes i l’últim diumenge d’octubre és el de la t...

Set anys és una quantitat relativament petita en la comptabilitat dels pobles. Depèn de com t’ho miris, sembla molt o sembla poc, però és evident que la roda del temps, del nostre temps, gira ara de primer d’octubre a primer d’octubre, perquè tot s’ha capgirat des d’aquell llarg dia de tardor de 2017. Diuen que no es fa res si queda alguna cosa per fer i deunidó les coses que vam deixar embastades. Però, això sí, en vam fer una de grossa i aquesta cosa no l’oblidarem mai per més temps que passi.  Diuen que la veritat és tot allò que els nostres contemporanis ens permeten dir, nosaltres vam agafar la veritat i la vam posar en una urna. Aquell primer dia d’octubre vam aprendre lliçons imprescindibles, mai és tard quan arriba. La primera i potser la més important, va ser que ens vam sentir un sol poble.  És evident que encara ens falten molts primers d’octubre per acabar d’entendre que només assolirem el nostre destí de país si tenim el coratge de donar-nos les mans, d’ajuntar-no...

Cada dia comença a la seva manera. El sol surt darrere de les meves muntanyes, traient el seu caparró daurat entre els núvols. Ja a primera hora el calendari ens informa de l’estat del nostre compte amb el temps i la vida  es comença a despertar lentament. Els sorolls de les ciutats es reactiven ràpidament i els noticiaris i les xarxes comencen a escopir els seus verins. Cada dia és una peça que compta i que es diposita en la seva cel·la corresponent, prèviament digerida pels sucs gàstrics de la quotidianitat en el fons del fons de la nostra consciència. Aquests darrers matins, tot esperant que qualli el dia, els passo rellegint les Memòries d’Adrià , de la senyora Yourcenar, perquè no sempre ens devem a noves lectures, de tant en tant convé remoure el pòsit i trescar per vells camins. En la llarga epístola a Marc Aureli, quan ja sent venir la mort, el vell emperador se’ns mostra conscient de la seva humanitat, un home com els altres que es nodreix amb els fruits i els animals de l...

Xavier Febrés després de dinar a Ca l'Enric, rumiant el seu proper llibre. Foto Quim Curbet, la Vall de Bianya, 27 de setembre de 2024.

Darrers dies d'estiu.  S'Agaró, Costa Brava. Fotos Quim Curbet.

Qui més qui menys el que volem tots és fer amics, amics dels reals o els imaginaris de les xarxes i ja sé que avui no en sumaré cap i potser en perdré algun –perdona’m Garsenda de Torroella!–, però no puc resistir la temptació d’escriure aquest full del meu blog. Tothom sap que els premis literaris són terra de conquesta, igual que Roma, els premis s’estenen més enllà dels murs de la ciutat literària que conté l’essència fundacional del seu poder i de la seva glòria. La gran majoria d’aquests premis sorgeixen en primera instància de la bona voluntat d’uns quants, d’un grup o d’una entitat, per a estimular els valors que creguin més oportuns o per a perpetuar la memòria d’algú que mereix aquest honor. Res a dir si no fos que la majoria acaben essent una altra cosa. El problema bàsic d’un premi literari és que amb el guardó no n’hi ha prou perquè una novel·la –posem per cas– no és res si no s’acaba publicant. Per aquesta qüestió al darrere –o al davant, o al costat– sempre hi plana l’omb...

Ens ha tocat viure en un racó de món excepcional on els pobles es toquen els uns als altres, els cables condueixen l’energia i la informació fins on faci falta, i els repartidors de coses vàries et porten fins a la porta de casa els objectes més inversemblants i més desitjats que ens pot oferir la civilització. Miris cap on miris veuràs la mà de la humanitat. Pedres i més pedres, camins i sembrats, i les construccions fabrils dels nostres contemporanis. És un món apamat, i, tal com diria el poeta, ordenat pel “plaer de la raó” i desordenat per “la delícia de la imaginació”. Diuen que l’ordre és la virtut dels mediocres, ho deia si més no el protagonista d’aquella Giornata particolare d’Ettore Scola. Això és perquè nosaltres vivim permanentment instal·lats entre l’ordre i el desordre, entre la mitjania i la singularitat i, d’una manera molt diferent d’aquell filòsof espanyol, nosaltres ens adaptem a les circumstàncies encara que les circumstàncies vagin sempre a la seva. Aquí els cansa...

El món és complicat, no em cansaré de dir-ho. Vivim envoltats de matisos i de detalls, de formes recargolades i d’idees confuses que s’encalcen les unes a les altres. Bàsicament, la causa fonamental d’aquesta complicació és la rodonesa del nostre planeta. En una terra plana tot seria més fàcil d’explicar per què tot tindria un inici i un final, d’aquesta manera, en canvi, tot allò que sembla arribar al final torna sempre a començar. Tot continua, tot gira, tot flueix, només les nostres vides són passatgeres. El pa i el vi, per les cultures mediterrànies, definien l’humà. L’Odissea, que Homer va compondre vuit segles abans de Crist, narra les aventures d’Ulisses. Quan l’heroi grec veia aparèixer una terra, es preguntava, abans que res, si els seus habitants eren “menjadors de pa”, o sigui, si eren éssers humans i no monstres, ni bèsties, ni déus. La diferència bàsica amb l’actualitat és que ara de pa n’hi ha de moltes menes i la pregunta s’ha de plantejar amb molt de compte. Baguet, brè...