Al caliu del fornell

L’humor ha recorregut un llarg camí des de les riallades de l’antiga Grècia fins als mems irònics d’Instagram. A l’edat mitjana, la carnavalada permetia qüestionar l’autoritat a través de la sàtira, mentre que el Renaixement va refinar el riure amb la comèdia culta. Amb la Il·lustració, l’humor es va convertir en un instrument polític i social, perfeccionat al segle XX per genis com Chaplin, que van saber fer riure mentre assenyalaven les contradiccions del món modern. Avui, l’humor és una eina àgil i sovint corrosiva que viatja a la velocitat d’Internet, demostrant que, si bé les formes canvien, la necessitat de riure’ns de nosaltres mateixos i del nostre temps continua sent universalment humana. L’humor durant segles va ser bàsicament l’arma dels dèbils, l’únic recurs dels qui no tenien poder per respondre amb la mateixa moneda. Els esclaus a la comèdia grega, els bufons a la cort medieval o els satiristes perseguits per l’absolutisme van entendre que el riure podia assenyalar allò q...

Llegir és un acte íntim, sovint indesxifrable. No hi ha una sola manera d’obrir un llibre, ni una única forma de travessar-lo. De vegades el llegim per obligació, d’altres per esbarjo, i d’altres perquè sense saber-ho, busquem alguna cosa que encara no sabem que necessitem. Podríem classificar els llibres segons el seu gènere, la seva qualitat objectiva, la seva rellevància històrica. Però si els classifiquéssim per com els vivim –per la qualitat del seu pas per la nostra consciència–, potser els dividiríem en tres grans menes. Començo pel més incòmode, el que provoca certa culpa. Hi ha llibres que llegeixes i saps que són mediocres. I, tanmateix, els continues. No saps ben bé per què. Probablement els vas començar i et fa mandra deixar-los. Potser és perquè hi ha una expectativa social, o que algú te’l va recomanar amb tant d’entusiasme que et sents en deute. El cas és que ets allà, amb el llibre a les mans, comptant pàgines amb una barreja d’avorriment i desesperació, com qui compta ...

Quan parlem de civilització, normalment ens referim a societats que ja tenen una mica de “tot”: ciutats, polítics manant, comerç en marxa, avenços tecnològics i coses com l’escriptura o l’art. Però si ho pensem bé, el concepte és més complex i ha donat molt de joc. Hi ha qui ho veu com un cicle vital: Oswald Spengler deia que les civilitzacions neixen, creixen i moren com si fossin plantes. En canvi, Arnold J. Toynbee ho explicava com un repte constant: una civilització tira endavant si sap respondre els problemes que li sorgeixen. I després n’hi ha que ho miren més per dins: Sigmund Freud defensava que la civilització ens fa pagar un peatge psicològic, perquè per viure en grup hem de renunciar a instints que portem de sèrie. En canvi, Albert Schweitzer assegurava que tot plegat no val per res si no hi ha una base ètica, una mena de brúixola moral. Al final, la civilització no és només una llista d’invents o lleis, sinó aquest equilibri –sovint precari– entre el que volem com a individ...

Després de segles de perfeccionar l’art de posar molts soldats en una trinxera, la guerra híbrida ha arribat com el gran racionalitzador. Avui, el general més modern pot dirigir un ciberatac des del seu portàtil mentre pren un cafè amb llet, i una campanya de desinformació viral pot fer més mal que una divisió blindada. Ja no necessitem hordes de tropes de primera línia; ara ens conformem amb un grapat d’especialistes: el hacker que desactiva una central elèctrica en pijama, el “tinent influencer” que enverina xarxes socials, i el dron que llança metralla des del cel amb la precisió d’un videojoc. És el somni de l’eficiència: maximitzar el caos minimitzant el risc. El soldat clàssic, amb el seu fusell i la seva motxilla, s’ha convertit gairebé en un element pintoresc, una reserva per si la guerra “tradicional” torna a estar de moda. Irònicament, per desgastar l’enemic, ara primer l’esborrem d’internet. Des de l’ombra, una anònima màquina de bots pot desplegar-se de nit i, aban...

El cinema italià de l’època feixista s’ha descrit sovint com el dels “telèfons blancs”: comèdies lleugeres on tot era elegància, somriures i finals feliços. El telèfon blanc, objecte de luxe inassolible per a la majoria, es va convertir en el símbol d’un somni col·lectiu orquestrat pel règim. Mentre Mussolini proclamava que «el cinema és l’arma més forta», els estudis Cinecittà fabricaven una realitat paral·lela de rialles i glamur que mantenia la població entretinguda i despolititzada. Però en acabar la Segona Guerra Mundial, aquella bombolla va esclatar. Davant les runes i la misèria, ja no era possible continuar mentint. Del silenci dels estudis abandonats va néixer el neorealisme, disposat a mostrar, per fi, la veritat que fins aleshores s’havia amagat. Darrere d’aquells telèfons blancs, una generació d’intèrprets va construir el somni feixista. Eren actors i actrius de rostre perfecte, com Alida Valli, Amedeo Nazzari o la parella formada per Clara Calamai i Doris Duranti, que enca...

A vegades sembla que en aquest país no passi mai res de nou. No es tracta del «dia de la marmota», no; de tant en tant ja passen coses, fins i tot molt sorprenents. Però si fem la mitjana i la projectem en una gràfica, obtindrem un dibuix molt semblant a un encefalograma pla. Si mirem enrere, històricament parlant, veurem sempre el mateix paisatge, poblat per personatges que, si fa no fa, són com els d’ara. De joves no ens adonàvem de tot això, però l’acumulació d’anys al currículum ens permet veure-ho tot més clar. Passats els cinquanta, qui més qui menys ja ha viscut més d’una crisi, més d’una guerra, més d’un canvi generacional, i l’experiència ens fa constatar que, per més que ens hi trenquem el cap, sempre hem d’ensopegar amb la mateixa pedra. L’únic que canvia, que oscil·la dramàticament, és la dinàmica dels cicles. Ara tendeixen a escurçar-se, impulsats pels canvis tecnològics. Estem instal·lats en una mena de revolució imparable, però que no condueix enlloc: com una resposta co...

Una masia és un bressol de pedra picada. A la casa s’hi neix, s’hi viu i s’hi mor. Ara es fa difícil de creure, sembla una ficció planiana, però generacions i generacions d’avantpassats nostres van viure i conviure en un mas, com a pagesos o com a masovers. Les temporades i les estacions es van succeir, cada mes i cada any, tantes i sempre diferents, mentre la pluja untava les teules amb regalims olivacis i la llum del sud es filtrava cada matí per les escletxes de la porta d’entrada.   Les cases, disperses en el paisatge, semblaven xais pasturant entre els camps i els boscos. Els seus murs es confonien amb els colors de la terra i les xemeneies deixaven anar fils prims de fum, que s’enfilaven lentament cap als núvols, i uns campanars, aquí i allà, s’alçaven com si fossin les fites d’una única pàtria possible. Un colom podia travessar tot el país deixant que les seves ales flotessin damunt d’aquest alè de vida incommovible. Una masia era un món i la llar la seva consciència, damunt...

Aquest mes de gener, amb un vent que bufa, des de tots costats i des de les entranyes de l’horror, ens agafa instal·lats en els nostres sofàs de casa, totes les notícies ens evoquen aquella expedició riu amunt d’Apocalipse Now. És un viatge introspectiu, que ens fa girar la mirada cap a un altre costat, perquè, en el fons, l’únic enemic que tenim és la peresa de sortir de casa. L’«horror» és adonar-se que la guerra contra els propòsits és perduda i que som el nostre propi coronel Kurtz, rendits al búnquer domèstic. Almenys, aquí no plou i la policia antiimmigració no vindrà a molestar-nos. Mentre l’Iran lluita contra les seves tempestes interiors —protestes que cremen sota el gel de la repressió— i Veneçuela s’enfanga en un aiguamoll de petroli, el món observa distret. Fins i tot el desglaç de Groenlàndia o la guerra de drons d’Ucraïna semblen un teló de fons llunyà. Però en aquest teatre global de l’absurd, arriba l’epíleg més catàrtic: el Barça derrota el Madrid a l’estadi King Abdul...

Gener, el primer mes, porta el nom del déu Janus, el de dues cares que mira el passat i el futur. És un temps de començaments i de propòsits nous. Els dies comencen a allargar-se, però el fred es consolida. A partir de la segona setmana, gener es torna més pagà i rural amb Sant Antoni Abat, patró dels animals. La setmana següent arriba Sant Pau, el primer ermità, i el 25 la Conversió de Sant Pau, tancant el cicle hivernal de festes de foc. Els propòsits d’any nou es posen a prova mentre el camp hauria de descansar, preparant-se per al treball de la primavera. Però ara, la pagesia catalana, com moltes altres del sud d’Europa, s’ha erigit en una de les veus més crítiques contra el tractat comercial entre la UE i Mercosur. El seu temor rau en l’arribada massiva de productes agroalimentaris produïts sota estàndards mediambientals i sanitaris menys rigorosos, que provocarien una competència deslleial insostenible. Els pagesos alerten que aquest acord, en posar en perill explotacions familia...